Prendre la paraula
jordimartifont
Mentre la Teletrès es reclama regionalista per boca de la seva directora i reivindica La Trinca anys després que l’Esquerra Independentista informal l’hagi convertit en banda sonora de les seves festes més petardes, la demostració clara i diàfana que tenim el cap colonitzat ha estat la mort de Joan Monleon. D’ell i dels Pavesos ja no se’n parla, ningú no se’n recorda, segurament perquè eren valencians i malgrat fer bandera de la llengua i facturar discos memorables en el seu estil, a dalt ningú no els coneix o no els recorda.
I vull afirmar que la petardada serà sempre més completa amb Els Pavesos i amb el Monle, amb una València que jo crec que encara no ha estat explicada i que Josep Blesa apunta en aquesta entrada que cal llegir. Deixeu-los pas i desregionalitzeu el cervell. Un homenatge per a qui ha defensat una altra forma de fer país, tant o més important que la que han fet altres a partir de llibres, teories, col·loquis i conferències.
Aquesta vol ser també una entrada dedicada a l’Empar, una altra de les habituals del bloc que ha sentit com poca altra gent la mort del seu amic i còmplice Joan Monleon.
I vull afirmar que la petardada serà sempre més completa amb Els Pavesos i amb el Monle, amb una València que jo crec que encara no ha estat explicada i que Josep Blesa apunta en aquesta entrada que cal llegir. Deixeu-los pas i desregionalitzeu el cervell. Un homenatge per a qui ha defensat una altra forma de fer país, tant o més important que la que han fet altres a partir de llibres, teories, col·loquis i conferències.
Aquesta vol ser també una entrada dedicada a l’Empar, una altra de les habituals del bloc que ha sentit com poca altra gent la mort del seu amic i còmplice Joan Monleon.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Gracies Jordi, pel homenatge que li fas a Monleon ell fou el creador del grup Pavesos i els primers en recuperar les cançons populars valencianes, que molts valencians no les coneixiem i gracies a ells les coneguerem, foren uns anys molt bonics i sempre els recordarem amb carinyo. Monle no morira mai doncs sempre tindrem les seus cançons i el seu humor
L’única referència que tinc d’este actor és la seua interpretació de bisbe a El vicari d’Olot, d’en Ventura Pons. I, per cert, és una pel·lícula que vaig conèixer gràcies a l’emisió que una temporadeta de la dècada dels 90 el C33 va dedicar, un cop per setmana, al cinema català en català. De tant en tant m’ha passat pel cap la idea que a l’arxiu de la Filmoteca hi ha pel·lícules catalanes que estaria bé que la televisió pública catalana tingués en compte en la seua programació. No sé si ho fan, de fet, perquè entre pitos i flautes miro poquet la tele, però si és així alego compraré això de la TDT.
Una abraçada.