Ferran Moltó: ‘Parlar de seguretat laboral al 1909 és un anacronisme’

Ferran Moltó és llicenciat en
Historia i professor, s’ha especialitzat en el moviment obrer, la política
social i laboral durant el nacionalsocialisme alemany, i els mecanismes d’implementació
del genocidi racial a l’Holocaust. Recentment, ha impartit el
curs “Les masses i l’obrerisme” dins ‘La setmana tràgica. Cent anys després’ a la Universitat Catalana
d’Estiu de Prada de Conflent. És sindicalista i ens parla, en l’entrevista, de
la lluita obrera del primer decenni del segle XX i del context social en què es
desenvolupa la revolta del juliol de 1909 a Barcelona i a Catalunya.

-Quines són les condicions de
vida dels obrers catalans al 1909?

-Les condicions de vida, així
com les laborals, dels obrers i les obreres de finals del segle XIX i inicis
del XX són del tot injustes i, fins i tot, humiliants. L’índex d’analfabetisme
en aquests grups se situa per sobre del 48 per cent i, en el cas de les dones
barcelonines, per sobre del 70 per cent. Els ingressos són insuficients
per poder pagar el lloguer i procurar una alimentació adequada, fins i tot
amb tots els membres de la unitat familiar treballant. Hem de recordar que les dones
i els nens treballaven i els darrers solien incorporar-se al mercat laboral amb
només sis o set anys, cobraven entre un 50 i un 60 per cent del salari del
marit o pare.

Les jornades laborals, sense
regular i totalment aleatòries, podien anar des de les 10 fins a les 15 hores
diàries, com era el cas dels tramviaires de Barcelona. Parlar de Seguretat
Laboral en aquells dies del 1909 és un anacronisme. Els obrers i les obreres desenvolupaven
malalties, fins i tot algunes d’elles mortals,  que estaven directament vinculades al treball.
També solien desenvolupar deformacions físiques, en alguns casos per raó del
seu ofici, com el conegut “tòrax del sabater”, o en altres per haver
de forçar la posició per una mala situació de la maquinària amb què treballaven.

Com bé diu la historiadora
Joan Connelly, el sistema de reserva de l’exèrcit, una de les espurnes que
encengueren la metxa de la
Setmana Tràgica
, no era res més que una de les interminables
injustícies en l’ordre econòmic i social que patia la classe treballadora.

 

-Com fan front a aquest
sistema d’explotació que les classes dominants han desenvolupat des de la Revolució Industrial?

-Els anarquistes consideraven
que la situació era tan manifestament injusta que, per si mateixa, acabaria
conduint cap a la revolució social. Les vagues les convocaran pensant en
aquest finalitat: una revolució que ha de conduir cap a una societat
harmònica, sense explotats ni explotadors, un retorna a la natura i a una societat
guiada per la ciència.

Per altra banda, en aquells
anys s’iniciarà, molt tímidament, la redacció de les primeres
disposicions legals de caire laboral, com la Llei del Descans en Diumenge. També hi haurà una
lluita per fer que aquestes disposicions es compleixin.

 

-Quina importància té en la ideologia
obrerista l’antimilitarisme i l’anticlericalisme?

-La guerra de Cuba i el
Desastre del 98 havien donat una lliçó important: què havien aconseguit els
obrers en aquella guerra? Només mort i destrucció, a canvi de lluitar per
interessos econòmics molt concrets, i que no eren pas els seus.

L’Església oferia només
fe a uns anarquistes que creien que la societat havia de dirigir-se des de la
ciència. Anarquistes, socialistes i republicans compartien una visió força
negativa de l’Església.

 

-Quina importància té
Solidaritat Obrera en la revolta de 1909? Com és que la revolta no esdevé
totalment obrera i es decanta per cremar esglésies?

-La majoria dels historiadors
coincideixen a afirmar que la Setmana Tràgica fou una manifestació espontània,
i que no hi ha cap direcció al darrere, sigui anarquista, republicana
o socialista. La segona pregunta és la del milió: com pot ser, si és una
revolta obrera, que en cap moment es pretengués ocupar les fàbriques? Dolors
Marín diu que part de l’explicació es troba en el fet que molts patrons, per
por als possibles danys, tanquessin les seves fàbriques voluntàriament el
mateix 26 de juliol. Romero Maura, també en contra de la responsabilitat atribuïda
per Connelly als republicans radicals d’Alejandro Lerroux, formula una opinió
inquietant: el republicanisme era l’únic moviment que, fent bandera de l’anticlericalisme,
no incitava a la destrucció de les propietats burgeses.

 

-Quins són els objectius dels
obrers a l’hora de constituir l’agrupació obrera i de triar com a finalitat
estratègia la vaga general revolucionària?

-Solidaritat Obrera neix com a
reacció de la
Solidaritat Catalana
, que havia provocat un distanciament
entre Salmerón i Lerroux. Aquest últim creia que el republicanisme havia d’incorporar
les masses obreres i, per tant, que l’aliança amb la Lliga era contra natura.
Lerroux, qui el 1908 fundà el Partit Republicà Radical, pretenia disputar
a l’anarquisme l’adscripció dels obrers i obreres; i aquest fou un dels motius
per a la fundació de la Solidaritat Obrera.

És el moment de l’adopció de
l’anarcosindicalisme, que postulava que l’anarquisme s’havia d’apropar als
obrers des de l’acció sindical, que el sindicalista anarquista havia d’esdevenir
una persona de confiança a qui els treballadors acudissin en la recerca de
consell i per tal de conèixer els seus drets. Tot i que a la Solidaritat Obrera
tindrà, des dels seus inicis, molt de pes l’anarquisme, es deia que era una
organització oberta a tots aquells disposats a lluitar contra el capitalisme i,
per tant, també hi haurà socialistes i republicans.

La vaga general revolucionària
l’anarquisme la veurà com una drecera cap a la revolució social, una forma
de fer encendre la metxa.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *