Prendre la paraula
jordimartifont
<!–
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;}
@page Section1
{size:612.0pt 792.0pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:35.4pt;
mso-footer-margin:35.4pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>
Qualsevol procés
històric ens arriba sempre amb el nom que els vencedors finals del procés en
qüestió li han posat. En el cas de l’anomenada “Setmana Tràgica”, aquesta
afirmació és d’una evidència total. L’adjectiu que acompanya el nom que
determina la durada del procés és ben clar. “La setmana va ser tràgica” es diu;
i a continuació apareixen les fotografies dels convents cremats amb les mòmies
a l’exterior encara dins dels taüts. “La setmana va ser tràgica” es diu; i les
paraules s’acompanyen amb una fotografia d’un espai de culte cremat i mig
enrunat. “Tràgica” és aquí un adjectiu que fa referència a una valoració molt
lligada al fet que qui va rebre de valent van ser els religiosos i aquesta és
una afirmació radicalment falsa o com a mínim contrastable.
es va anomenar així, Setmana Tràgica? Doncs no. Durant els dies posteriors a
les jornades de juliol, altres noms i adjectius s’utilitzaren per explicar què
va passar a Barcelona el juliol del 1909 i una bona part eren negatius. Així,
trobem noms com “setmana sagnant”, “setmana trista” o “setmana de dol”, però
els mateixos fets, explicats per altres veus s’anomenen “setmana de juliol i
“setmana roja”, uns noms més neutres o definidors. Ara bé, sorprèn i molt resseguir
la premsa del moment, sobretot l’obrera, i veure com molts obrers es refereixen
al període amb noms completament positius com “setmana gloriosa” És més que evident que el nom que ha perviscut és un nom donat pels
poderosos que van veure perillar els seus privilegis. La crema de convents, la
mort de tres religiosos i el desenterrament de cadàvers de monges es van
convertir en el símbol del mal i en canvi l’enviament de 20.000 persones a la
guerra, a morir a l’Àfrica com deu anys abans havien fet a Cuba per defensar uns
interessos particulars, del marquès de Comillas, dels Güell o de Romanones, no
rebia cap mena de nom ni de qualificatiu, era allò “normal” en el destí dels
pobres. El dia que els obrers, que les classes populars, es van revoltar per
l’enviament de més gent a l’escorxador, el Poder va refer el diccionari i
l’aturament d’aquesta malvestat la va qualificar de “tràgica”. Un cas
paradigmàtic del poder de la paraula i, sobretot de la utilització per part del
Poder d’aquesta per tal de mantenir el seu domini i mantenir-se alhora en el
temps.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!