Prendre la paraula

<!–
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;}
@page Section1
{size:612.0pt 792.0pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:35.4pt;
mso-footer-margin:35.4pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

La
nit del 18 al 19 de juliol, els rifenys van produir noves baixes a l’Exèrcit
d’ocupació. La revolta ja no era només això sinó que havia esdevingut una
autèntica guerra oberta. Les notícies sobre prop de tres-centes baixes van
arribar a la península el dimarts dia 20 i com a conseqüència a Madrid es van
produir violents xocs entre manifestants i policia.

Dimecres
dia 21, a
Terrassa, sis mil obrers es van reunir en un míting-assemblea contra la guerra
organitzat per socialistes i anarquistes i en el qual ja es barrejava l’antimilitarisme
amb l’anticlericalisme. Els obrers que hi van prendre la paraula es van
pronunciar “contra el envío a la guerra de ciudadanos útiles a la producción,
en general, indiferentes al triunfo de la cruz sobre la media luna, cuando se
podían formar regimientos de curas y de frailes que, además de estar
directamente interesados en el éxito de la religión católica, no tienen
familia, ni hogar, ni son de utilidad alguna al país”.

El
22 de juliol, el governador civil de Barcelona, Ángel Ossorio y Gallardo
prohibeix les manifestacions i incomunica Barcelona amb Madrid. El ministre de
Governació, Juan de la Cierva,
prohibeix els mítings i les manifestacions, alhora que ordena que es detingui
tot aquell que protesti públicament.

El
dia 23, Solidaritat Obrera anuncia que declararà la vaga general contra la
guerra el dilluns 26 de juliol. Malgrat l’anunci, la central obrera i
llibertària no assumirà la direcció del moviment.

Cal
tenir en compte que en aquell moment, a partir d’una llei aprovada el 1855, es
podia estar exempt del servei militar a partir del pagament d’una indemnització
de 1.500 pessetes de l’època. Si es pagaven, una altra persona ocupava la plaça
del soldat cridat a quintes. Les 1.500 pessetes suposaven un salari complet
d’un obrer de l’època, pel que anar a morir a la guerra esdevenia una qüestió
de classe.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!