Prendre la paraula

Normal
0
21

false
false
false

MicrosoftInternetExplorer4

st1:*{behavior:url(#ieooui) }

<!–
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;}
@page Section1
{size:612.0pt 792.0pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:35.4pt;
mso-footer-margin:35.4pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin:0cm;
mso-para-margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:10.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:#0400;
mso-fareast-language:#0400;
mso-bidi-language:#0400;}

Si
hem de parlar de dues causes que van portar a les jornades de juliol del 1909,
aquestes són sense cap mena de dubte l’antimilitarisme i l’anticlericalisme. Un
i altre poden semblar perfectament diferenciats –i ho són- però en la visió
dels obrers de final del segle XIX i començament del XX no són res més que les
dues cares d’una moneda que en tenia algunes més: la dominació que patien com a
classe.

En
allò concret, la connexió es mostra evident als ulls del proletariat sobretot
durant el Règim de la
Restauració, un moment en què l’acoblament entre església i
l’Estat és total amb el suport explícit i concret de l’Estat a l’Església en el
camp de l’ensenyament. Així, l’Església serà sempre vista com a part del Poder
o, com a mínim, sempre al costat dels poderosos, amb una presència pública que
explicitarà això i amb un interès evident en el control total de l’educació del
país. El seu control damunt dels centres educatius serà total i alhora tindrà
ben clar que les escoles laiques que els ateneus obrers i els centres
republicans promouen són un objectiu a batre, una forma de trencar el seu
monopoli educatiu que calia eliminar. En aquest context, s’entén l’odi fins i
tot visceral que els capellans i les altes instàncies religioses expressaran
davant la figura del pedagog Ferrer i Guàrdia i davant les seves propostes
coeducadores i d’ensenyament laic explicitades en l’Escola Moderna.

Pel
que fa a l’Exèrcit, per a les classes baixes quedava massa a prop el desastre
colonial que havia suposat la pèrdua de les colònies de Cuba i Filipines en
unes guerres en què ells havien estat “carn de canó” en la defensa d’uns
interessos econòmics que no eren els seus malgrat s’anomenessin “nacionals”. El
nou objectiu de les elits econòmiques espanyoles, en bona part constituïdes al
voltant per burgesos principatins desitjosos de no perdre ni un mos en el
repartiment colonial d’Àfrica esdevingut entre 1904 i 1912, va ser consolidar
la part del pastís que havia correspost a Espanya en aquest repartiment. Aquesta
porció del pastís s’havia definit en la conferència internacional d’Algesires
del 1906. Les terres que corresponien a Espanya eren les que s’estenien pel
nord de l’imperi marroquí i un dels més interessats en els nous negocis que
suposaria la guerra era el marquès de Comillas, propietari de nombroses mines de
ferro i de plom al Rif i de la Companyia Transatlántica,
l’empresa que s’encarregaria del transport de tropes tal com ja havia fet en la
passada Guerra de Cuba. La seva influència damunt del Govern de l’Estat, les
seves excel·lents relacions amb l’Exèrcit i amb la jerarquia eclesiàstica, el
convertien en un personatge central a l’hora de posar cara a un dels culpables
de la guerra, a un dels interessats en la guerra, segurament per això la seva
estàtua continua presidint el tram inferior de la
Via Laietana de Barcelona, malgrat haver
estat enderrocada en la revolució de 1936, restaurada el 1939 pels feixistes i
mantinguda fins a avui pels demòcrates del PSC, ICV i ERC.

L’empresa
colonial espanyola necessitava burgesia “emprenedora” per dir-ho en termes
actuals, i en tenia, i un exèrcit sense manies que mantingués l’ordre necessari
per a l’explotació. I l’exèrcit necessitava espanyol era un exèrcit format per
un cos d’oficials immens, desproporcionat, en què la guerra es veia com la
possibilitat de pujar de grau per serveis prestats. Alhora l’exèrcit
necessitava tropa, és a dir més carn de canó. El 1906, l’Exèrcit  tenia 497 generals i prop de 18.000 oficials,
la majoria sense responsabilitats definides. La guerra, doncs, es veia com una
oportunitat d’escalar en la jerarquia militar alhora que suposava una forma
clara d’expansió del domini espanyol i de revàlida després de les pèrdues de
les colònies d’ultramar.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!