Bloc de notes del nét del Tardà

Que Ainhoa,
Enric i Rosella tornen a casa sans i estalvis

Les primeres
víctimes del segrest són els cooperants i els ferits. Amb ells està el nostre
pensament i la nostra solidaritat.

Però, aquest
segrest, dissortadament, en té més, de víctimes. Els mateixos refugiats
sahrauís, que depenen en gran mesura, bàsicament, de la cooperació
internacional, en són les altres víctimes.

No podem
oblidar la situació geopolítica del territori. Centenars de milers de sahrauís
viuen, des de fa trenta-sis anys, refugiats en campaments per culpa de la
guerra d’ocupació que va provocar la invasió del territori de la colònia
espanyola del Sàhara.

 La
pregunta que hi ha en boca de tots és, per què ocorren aquests fets? Per què es
revolten contra uns cooperants que estan allà per ajudar?

Crec que
aquesta pregunta no és en la bona direcció. En primer lloc, perquè ignora
l’heterogeneïtat del món àrab, del món musulmà. Per una bona anàlisi del cas
cal tindre present les particularitats de cada lloc. I, els campaments de refugiats
sahrauís són un espai diferent i diferenciat, com tants d’altres, dins del món
àrab.

Per
respondre aquella pregunta cal posar-se en la pell, en la ment dels
segrestadors. I, de fer-ho, podem arribar a la conclusió que, si els
integristes tenen com a objectiu preservar la seua cultura i el seu món de les
“agressions” occidentals, els cooperants, que vénen del món occidental,
cristià, són considerats un perill, fins i tot, una agressió. No estic,
certament, tractant de justificar res. Sinó tractant d’entendre alguns perquès.
El segrest, el terrorisme són armes reprobables completament. Però, ací, només,
he tractat de respondre ràpidament la pregunta del per què ho fan, això de
segrestar i maltractar gent que hi és per ajudar.

La pregunta
clau, per entendre què hi ha darrere dels segrestadors, és a qui beneficia
aquesta acció. I, en primer lloc els beneficiaris són ells mateixos: obtenen
propaganda, es parla d’ells, i, potser, els representarà una font d’ingressos.
Potser que els autors materials del fet només siguen una banda de malfactors
que “vendrà” els segrestats a un altre grup amb més capacitat per
“negociar” el rescat amb els estats corresponents.

Però, en la
particularitat que caracteritza el cas del Sàhara, no podem oblidar que els
campaments de refugiats són un dels pilars importants de la resistència
sahrauí. Una resistència que dura ja trenta-sis anys, i que reclama, en
definitiva, que s’apliquen les resolucions de l’ONU i que es convoque el
referèndum d’autodeterminació al Sàhara Occidental. Una resistència que provoca
maldecaps als que voldrien fer tabula rasa i fer que el Sàhara
Occidental fóra plenament marroquí, sense cap contestació, i poder
beneficiar-se plenament de les riqueses del territori.

És curiós
com els segrestadors han anat a refugiar-se a Mali, un país de l’òrbita
francesa que, com el Marroc,  tampoc no és cap exemple de “liberté,
égalité, fraternité“. Curiós perquè Mali és un estat regit per una
cúpula molt pròxima als moviments terroristes i que, de participar en les
negociacions per l’alliberament dels segrestats, ara aquests, abans d’altres,
en pot obtenir beneficis, dels confessables i dels inconfessables.

D’altra
banda, la metròpoli, França, té, és ben sabut, relacions dolentes amb l’antiga
colònia Algèria, i bones amb la resta de països de l’antiga “Àfrica
Occidental Francesa”. Els serveis secrets francesos no poden ser ignorants
de tot allò que ocorre a països com Mali, el Marroc, o Mauritània. De fet, és
ben sabut que aquests estan, fins i tot, infiltrats per membres de l’espionatge
francés. Per tant, si són eficients, que no ho dubte, n’estaven al cas.

I, per què
ho van tolerar? Doncs, senzillament, perquè això és “bo” per als
interessos del seu soci, el Marroc, perquè les conseqüències negatives que pot
aportar, reduint la força de la solidaritat amb els sahrauís, associant els
campaments de refugiats amb el perill fonamentalista islàmic, (cosa que ja van
intentar arran dels atemptats de Madrid de l’11-M), debilitaran la reclamació
de la població sahrauí.

Aquest
atemptat també es produeix en un moment específic. Les autoritats sahrauís
també són en un moment clau, les veus de la població sahrauí que reclamen
d’altres vies d’actuació respecte del contenciós al voltant de l’ocupació il·legal
marroquina del territori del Sàhara Occidental, sonaran en el congrés del POLIASRIO
que tindrà lloc en desembre, a Tifariti, Sàhara Occidental alliberat.

Un altre
detall particular de l’acció, que ens sobta a tots els qui coneixem el lloc
dels fets, és que la zona és un territori sensible per a Algèria. Els
campaments de refugiats són al sud-est d’Algèria, un territori molt
militaritzat per causa del diferend que mantenen la mateixa Algèria i el Marroc
per una franja de frontera entre els dos estats que és disputada, i que va
originar, ja fa molts anys, la guerra deles arenes. La wilaia -província- de
Tinduf és una zona especial per a la defensa d’Algèria. És, per tant, un
territori sotmés a uan forta vigilància. Com és possible que un comando
travessara tot aqeul territori sense despertar cap sospita? que arribara al
campament on hi ha la seua de les infrastructures del govern sahrauí en
l’exili, “trobara” la residència dels cooperants i se’ls poguera
endur sense trobar cap resistència? Tinduf, amb el seu aeroport militar és, només,
a quinze quilòmetres de Rabuni. A prop, amés, hi ha un altre aeroport militar.
Les connexions dels organitzadors del segrest no eren
“indocumentats”, o no els faltava l’assessorament “tècnic”
necessari per dur a terme aquesta acció.

Els
campaments de refugiats sahrauís d’Algèria han rebut un colp molt dur amb
aquest segrest. Eren, són, un lloc tranquil, segur, on, el mateix president de
la RASD, la república sahrauí, no porta escorta. Però, ara, són associats, a
través dels mitjans de comunicació amb el perill terrorista.

Amb aquest
colp, l’objectiu últim -no dels terroristes que l’han executat, sinó els autors
intel·lectuals, i d’altres còmplices-  és el de bloquejar els canals
d’ajuda humanitària que, a través de les associacions, les famílies…
abasteixen la població d’un suport important. No només econòmic. Aquest colp és
molt més contra la resistència sahrauí, que se sustenta, en molt gran mesura en
els canals, diguem-ne particulars, d’ajut. Amb la por que es pot instal·lar en
les famílies acollidores, en molts cooperants,… es veurà reduït, en gran
manera, la riuada d’ajuda particular. Projectes culturals com el FisSáhara, Art
Tifariti, Sáhara Marathon… es poden veure obstaculitzats per la por,
legítima, provocada per una inseguretat ara publicitada a través d’aquest
segrest.

Si el destí
és qualificat de perillós, de no recomanable, o simplement, la gent pren por a
anar-hi, el mant de silencia que pesa sobre el poble sahrauí es farà més pesat,
més espés.

En aquest
cas no és de descartar la presència, intel·lectual com a mínim, dels serveis
secrets marroquins.

Finalment, no podem oblidar que els responsables que
les coses hagen arribat on són, es troben en l’occident “segur”. Són els
responsables dels diferents governs espanyols que no han fet el que calia per
resoldre la situació. Ara faran mans i mànegues per resoldre el conflicte creat
pel segrest. Però, de ben segur que no arribaran al moll de l’os. Es quedaran,
com sempre, en les branques, i afegiran, per a més INRI, els campaments de
refugiats sahrauís en el llistat de llocs del món on no és recomanable anar.

Una palada més d’arena per tapar, sense resoldre, el
problema del Sàhara.

Ara és el moment de recordar què van fer, les
autoritats espanyoles, arran del brutal desmantellament del campament, ara fa
un any, d’Gdeim Izik; què han fet arran de la continuada repressió, exercida
per les autoritats d’ocupació marroquines, contra la població autòctona, al
Sàhara Occidental, que ha tingut un extrem a la ciutat de Dakhla, amb la mort,
apallissats, de ciutadans sahrauís; què fan davant de les morts de sahrauís amb
nacionalitat espanyola a mans de la policia marroquina (la mateixa nacionalitat
que el Sr. Moratinos oferia com un regal d’allò més bo a la ciutadana sahrauí Amientu
Haidar).

No podem deixar de banda la hipoptesi d’un acte de
terrorisme d’estat.

Un acte, tinga l’arrel que tinga, que no es pot més
que aulificar de vil i abjecte.