Prendre la paraula
jordimartifont
Normal
0
21
<!–
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:CA;}
h1
{mso-style-next:Normal;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
text-align:justify;
mso-pagination:widow-orphan;
page-break-after:avoid;
mso-outline-level:1;
font-size:18.0pt;
mso-bidi-font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-font-kerning:0pt;
mso-ansi-language:CA;
font-weight:normal;}
h2
{mso-style-next:Normal;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
page-break-after:avoid;
mso-outline-level:2;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:CA;
font-weight:bold;}
p.MsoBodyText, li.MsoBodyText, div.MsoBodyText
{margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
text-align:justify;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:CA;}
a:link, span.MsoHyperlink
{color:blue;
text-decoration:underline;
text-underline:single;}
a:visited, span.MsoHyperlinkFollowed
{color:purple;
text-decoration:underline;
text-underline:single;}
p
{margin-right:0cm;
mso-margin-top-alt:auto;
mso-margin-bottom-alt:auto;
margin-left:0cm;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;}
@page Section1
{size:595.3pt 841.9pt;
margin:72.0pt 90.0pt 72.0pt 90.0pt;
mso-header-margin:35.4pt;
mso-footer-margin:35.4pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>
Diu Raimon, la veu i el crit del país, que “Ell em
va descobrir el país”; segons Jordi Pujol, expresident de la Generalitat de
dalt, ell “ha estat un dels sostenidors, dels que han aguantat la llengua i la
cultura catalana”; l’editor Josep Maria Castellet afirma que “difícilment
trobarem a la segona meitat del segle XX una altra figura d’una influència tan
gran sobre la literatura dels Països Catalans”; l’escriptor Josep Iborra afirma
que a ell “no hi ha ningú que el pose en dubte com a escriptor”; el lingüista
Vicent Pitarch deixa anar que ell “és l’intel·lectual més lúcid que hi ha hagut
en tot el País Valencià al llarg del segle XX” (i un dels dos o tres dels
Països Catalans, afegeixo jo); la seva obra “no és un document d’època, sinó
d’actualitat” afirma el filòleg Antoni Seva; quan morí, Andreu Alfaro
comprengué que s’havia quedat orfe “perquè havia perdut la persona amb qui jo
em confessava cada setmana”; i Lluís Llach reconeix que ell “ens va obrir les
portes d’una catalanitat molt més complexa, molt més àmplia, molt menys
egoista, molt més plural, molt diferent”.
Normal
0
21
<!–
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:CA;}
h1
{mso-style-next:Normal;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
text-align:justify;
mso-pagination:widow-orphan;
page-break-after:avoid;
mso-outline-level:1;
font-size:18.0pt;
mso-bidi-font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-font-kerning:0pt;
mso-ansi-language:CA;
font-weight:normal;}
h2
{mso-style-next:Normal;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
page-break-after:avoid;
mso-outline-level:2;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:CA;
font-weight:bold;}
p.MsoBodyText, li.MsoBodyText, div.MsoBodyText
{margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
text-align:justify;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:CA;}
a:link, span.MsoHyperlink
{color:blue;
text-decoration:underline;
text-underline:single;}
a:visited, span.MsoHyperlinkFollowed
{color:purple;
text-decoration:underline;
text-underline:single;}
p
{margin-right:0cm;
mso-margin-top-alt:auto;
mso-margin-bottom-alt:auto;
margin-left:0cm;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;}
@page Section1
{size:595.3pt 841.9pt;
margin:72.0pt 90.0pt 72.0pt 90.0pt;
mso-header-margin:35.4pt;
mso-footer-margin:35.4pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
Són
algunes de les respostes a les trenta-tres entrevistes que conté el llibre-dvd
“Ser Joan Fuster”. Tres-centes setanta pàgines editades per Albert Montón,
Francesc Pérez i Moragón i Nel·lo Pellicer sobre una idea del darrer, amb les
entrevistes completes i un reportatge en dvd del realitzador Llorenç Soler
produït pel Taller d’Audiovisuals i la Càtedra Joan Fuster de la Universitat de
València. Cal recordar que Soler va ser el director d’un altre grandíssim
reportatge sobre aquest país que és el nostre: “Del roig al blau. La transició
valenciana”.
L’edició d’aquest
llibre-reportatge és una molt bona excusa per tornar a treure a la llum l’obra
de Joan Fuster, els seus llibres, les seves idees i la seva actitud. I ho és
perquè des que va morir al 92 fins ara la seva figura ha tingut una desigual
valoració i va camí de convertir-se en “allò que va ser”o “allò que tal vegada
s’esdevingué”. El reconeixement a l’intel·lectual i a l’home cívic crec que no
han estat suficients, sobretot fora de l’àmbit estrictament valencià. És a dir
que si Fuster hagués estat barceloní i hagués fet una tasca equivalent
(adequada, és clar, a un context molt diferent al valencià com és el
principatí) avui tindríem Fuster fins a la sopa i avui tenim Fuster només si el
busquem i a vegades ni així. A Fuster el recorden bàsicament els habitants
conscients del País Valencià, nacionalment i lingüística, i quatre més a la
resta dels Països Catalans, en àmbits lingüístics, universitaris i
d’historiadors. Alhora, en determinats ambients nacionalment conscients, el
pensador de Sueca ha passat de ser un assagista que esperonava la crítica i
l’autocrítica a convertir-se en una icona intocable, en un dogma més. I ja
sabem que les icones només serveixen per ser adorades, per rendir-los tribut i
reverència. Les icones no parlen i, en alguns casos com en aquest, no cal ni
llegir-les, alhora que els seus fidels més fidels deixen anar un simple discurs
monòton i irrebatible per explicar-lo a “les masses” que el Montaigne català
mai no admetria com a propi i ni tan sols inspirat en ell.
Va ser a Sueca (a la
Ribera Baixa) on, el 23 de novembre del 1922, naixia Joan Fuster i Ortells. Ni
el seu voltant familiar i d’amistats (amb un pare que va passar de ser líder
dels carlins locals a primer alcalde franquista de la població sense deixar de
fer imatges de sants) ni els seus estudis de Dret feien presagiar el cap tan
ben moblat en múltiples facetes que aguantava una ossada més aviat poc farcida
com era la seva. El cap, diguem-ho tot, se’l va moblar ell mateix amb
l’adquisició d’una immensa biblioteca que ho incloïa gairebé tot. I el desig de
saber va ser l’autèntic motor que conformà la seva vida i els seus textos.
Des de Sueca, Fuster bastirà una
obra assagística de primera línia, construïda a partir de milers de lectures i
l’assimilació i les bones digestions dels clàssics grecs, de la filosofia
occidental i de la literatura catalana de tots els temps, amb una especial
atenció als autors valencians. Tot això passat pel seu tamís antidogmàtic. De
cada un d’aquests apartats, l’autor en traurà les parts més racionals i,
sobretot, les que posen l’ésser humà i la raó en el centre, alhora que en
literatura aprofundirà en el coneixement d’autors i obres que fins a ell, en
molts casos, no havien estat estudiats. La seva obra ressegueix els grans
autors però també aquells que escriuen en els períodes històrics en què la
llengua catalana ha estat més malament a nivell d’ús per una classe o altra.
Il·lustrat, positivista i humanista, la seva veu esdevindrà referent a tots els
nivells i llibres com “El País Valenciano”, “Qüestió de noms” o “Nosaltres es
valencians” passaran a ser considerats, per activa i per passiva, primer
revulsius i després clàssics per diverses generacions que, primer des de la
universitat i després des d’arreu, feien ressorgir les ganes de llibertat en la
recta final del Franquisme.
Ara bé, més enllà d’aquests
llibres esdevinguts autèntiques barricades intel·lectuals pel que suposen de
revulsiu i per l’enfrontament amb els sectors més immobilistes i espanyolistes
de la societat valenciana del moment, Fuster té una obra amplíssima que va des
dels aforismes, en què excel·leix, fins a l’assaig de reflexió cultural i
lingüística amb obres com “El descrèdit de la realitat” o “Les originalitats” i
“Babels i Babilònies”. Personalment, però, l’obra amb què em va obrir el cap al
que deia i a com ho deia és el seu “Diari”, escrit entre 1954 i 1960. Penso que
a banda de molts temes que després esdevindran autèntics estudis a fons, el
“Diari” té la virtut de donar-li una total llibertat en l’expressió. Fuster
sempre és lliure escrivint, però en aquestes pàgines ho és encara més i en la seva
lectura hi trobem un escriptor irreverent, sincer i cultíssim; jo diria que és
l’obra que més l’apropà a un dels seus principals referents, Michael de
Montaigne. Alguns dels apunts que hi deixa em mereixen una estima especial, per
exemple el del 23 de gener del 52, quan diu que “ser lliure” equival,
aproximadament, a “no haver d’obeir”. És el Fuster més llibertari, i que em
perdonin el mot les doctes patums universitàries i els regionalistes
catalunyescos conservadors. Per mi, Fuster és un pensador llibertari exactament
en el sentit que jo dono a la paraula: aquell que defensa la llibertat en tota
la seva amplitud, començant per la defensa dels altres, els que per
condicionants diversos no saben ni tan sols què és la llibertat; i ho fa amb la
raó com a arma, conscient alhora dels greus desequilibris que el seu exercici
pot comportar. En els diaris, Fuster reinterpreta al marquès de Sade,
Chateaubriand, Erasme, els existencialistes -sobretot Sartre i Camus tot i que
no només- i, el 29 de març de 1953, celebra el quatre-cents aniversari de la
mort de François Rabelais amb un text en què el Fuster més gasiu i càustic es
mostra totalment despullat i com el que és: un humanista amb totes les
conseqüències, fins i tot amb aquelles que incomoden els amos i el món de
l’alta cultura, uns espais que en aquell moment no coneixia tan de prop com
anys després.
Amb l’arribada de la democràcia
formal a l’Estat espanyol, Fuster rebria el reconeixement general de polítics i
intel·lectuals d’esquerres, alhora que era víctima de l’extrema dreta amb dos
atemptats amb bomba i del rebuig d’àmplies capes de valencians i valencianes
espanyolitzats i folklòrics que passaven a considerar-lo el seu enemic número
u. Aquesta posada en el centre de la diana de les ires de part de la població
era conseqüència d’una campanya contra la seva obra i contra qualsevol rastre
de racionalitat, producte de les manipulacions finançades i expressades per una
part important del poder polític i mediàtic. Algunes de les seves postures més
intel·lectualistes ajudaven a aquest enfrontament que avançarà en els anys
vuitanta al País Valencià de la mà d’UCD, de grups regionalistes blavers i de
l’extrema dreta; i que avui encara dura. Aquesta campanya antifusteriana
l’obligà a buscar nous periòdics on guanyar-se la vida quan els del País
Valencià el feren fora. Aleshores, fou
acollit per la premsa “cotonera” catalunyesca i visqué un anys dels seus
articles publicats a “El Correo Catalán”.
Als
anys vuitanta i principis dels noranta del segle XX, Joan Fuster rebrà el
reconeixement unànime del món de la cultura i de la Universitat, alhora que
d’una part important de la classe política valenciana més o menys d’esquerres,
que alhora que l’admira s’aparta de les seves propostes cada cop de forma més
clara. Havia escrit ja la majoria dels seus grans assajos i havia recorregut un
camí llarg i ple d’obres destacades, rellegibles avui encara i per molts anys
com “Cansar-se d’esperar” o “El descrèdit de la realitat”,
El 1992, als setanta anys,
Fuster mor i deixa darrere seu una obra que serà reivindicada només en part i
que encara ara no podem llegir sencera, malgrat al mercat tinguem volums solts
de dues propostes incompletes d’Obra Completa.
Joan Fuster és un exemple clar de com va aquest país
-aquests països- que té nom plural i que pren forma a voltant de l’espai on es
parla la llengua que li dóna nom: els Països Catalans. Malgrat que la llengua
és l’element que configura la literatura, en què s’inclou l’assaig, l’obra del
de Sueca continua sense rebre el reconeixement popular que qualsevol autor en
condicions semblants tindria en un país normal (perdoneu la reconsagrada
expressió, però ara em calia). I quan se’l reivindica, en la majoria de casos,
es puja Fuster dalt d’un cadafal des d’on se li fan dir dogmes i dogmes com si
es tractés d’un autòmat de fira en forma d’oracle grec, ell mateix, en aquest
cas mort i de qui es trien frases esparses per confirmar dogmatismes propis.
Ja em perdonareu,
però penso que Fuster més que cites el que ens dóna és actitud. Una actitud
intel·lectual sempre preparada per esperonar el coneixement i el saber, sempre
disposada a convertir la raó –i per tant els raonaments- en la qüestió central,
fugint del dogma amb l’arma de la crítica sempre preparada per disparar bales
d’ironia. Com Montaigne, de qui és un destacat receptor i interpretador, Fuster
conrea la voluntat de pensar en veu alta, públicament, en el seu cas per
regenerar un país que no tenia ni nom, ni història, ni literatura…
No es tracta de
posar altars a cap sant ni de vestir de verge immaculada ningú que no era verge
ni immaculat (si ho hagués estat, tampoc ho faríem) però sí de reivindicar el
pensament de qui ens fa pensar, les idees de qui ens esperona a saber i a
aprendre, els coneixements de qui ens porta a adquirir-ne, a dubtar de tot, a
qui l’amor per la gent portava a esdevenir pensador, a qui abans que res era
una persona lliure i culta. Tal com diu a “Ser Joan Fuster” l’exalcalde de
València Ricard Pérez Casado, “L’estímul a pensar en llibertat i des de la raó.
Això és ser fusterià per mi”.
I ja sabeu allò que deia… Bertolt Brech (?).
Hi ha gent que és necessària, una altra que és imprescindible… i tota la
pesca… Als Països Catalans, l’únic espai nacional que inclou l’indret on jo
visc que parteix de la raó i no de la força de l’Estat o de les seves
concessions, l’únic imprescindible és Joan Fuster. No és ell l’inventor de res,
ja existíem abans, però sí que és qui ho anomenà, qui ens dóna un nom, i només
existeix allò que s’anomena, en aquest cas de forma plural. I me n’alegro que
hagi estat un no nacionalista qui hagi anomenat la meva nació, malgrat a alguns
tot us sembli igual, aquesta característica és radicalment diferent i és
precisament en aquesta diferència on es troba la raó de tot, la mesura de totes
les coses: Joan Fuster. Només faltaria! Cristo!
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Joan Fuster és un pensador conscient de primer ordre, que en alguns aspectes més que portar, és va deixar portar per una determinada política i el seu sentit de mesurat de l’autocrítica i de segur que mai firmaria allò que diuen que va ser i que alguns volen fer veure que va representar.
És més si no havera existit Joan Fuster el poble continuaria funcionant i potser més bé encara. Per què malament va el poble què té molta dependència d’un escriptor o d’un fet concret determinat.
En tot cas l’escriptor és fill del poble i una veu més del poble i mai el poble és fill d’un escriptor i ni la veu d’un escriptor.