Prendre la paraula
jordimartifont
Passa una bicicleta de nit,
sense direcció i plena a vessar de gent que torna d’enlloc camí de tots els
camins, amb alegria i determinació. Tan tard era que les busques del rellotge
havien oblidat el camí de tornada a casa i, desesperades i amb cara de por,
buscaven equivocar-se amb precisió per dreceres que les menessin sense
entreteniments excessius cap a caseta, a prop del cel de pètals de rosa que em
dibuixava entre somnis.
sense direcció i plena a vessar de gent que torna d’enlloc camí de tots els
camins, amb alegria i determinació. Tan tard era que les busques del rellotge
havien oblidat el camí de tornada a casa i, desesperades i amb cara de por,
buscaven equivocar-se amb precisió per dreceres que les menessin sense
entreteniments excessius cap a caseta, a prop del cel de pètals de rosa que em
dibuixava entre somnis.
Els altaveus del barri, que sempre van a la seva,
enguany han decidit prescindir de cançons de Nadal i trien melodies bellament
amanides amb lletres de Déu (i de déus) i dels homes (i de les dones). Per
això, mentre escric sento que Pau Riba ens adverteix del desastre cap a on anem
tot cantant: “Pugeu a la barca, que naufragarem! / tothom pensarà que ens hem
ofegat / però ja podeu riure perquè no ho farem / quan hom no ho desitja, hom
no es nega mai”. I agafats als límits escassos que sempre ens posem perquè hi
són, esdevindrem lleugers i invisibles, sòmines d’altres temps per a qui la son
no és norma ni el gris color sense clor. Oh!!! No som res més que tot, i tot és
tan gran com decidim que sigui, sempre que la tèrbola glopada d’aigua no ens
ofegui en el no-res. És per això que el mar no ens engoleix, ni amb saliva
dejuna ni amb líquids de mil colors… pesem més que ell mateix! Em conten que els falsos comptes són plens de nits en
blanc i de dies de llit i d’escàndols a doll. De la pantalla del televisor, hi
surt sovint el banquer abillat de barquera i hi canta la mateixa cançó: “Pugeu
a la barca, que naufragarem” / Neptú ens dirà hola amb ulls omnipotents / -No
fotem candela, tros de rei vellet, / que l’absolutisme se l’ha endut el vent”.
Les seves restes escasses just ens han deixat quatre línies mal escrites en
tres dotzenes de llibres i mitja dotzena de caps antics, tan antics que quan
pensen ho fan per tots, malgrat “a l’absolutisme se l’ha endut el vent”… I “embriacs de lluna i silenci d’estels / arribarem
molt lluny on, voltats d’horitzó / trencarem la barca i ens enfonsarem”. Però
no ens cal patir. Aleshores, flotarem, que “quan hom no ho desitja, hom no es
nega mai”.
enguany han decidit prescindir de cançons de Nadal i trien melodies bellament
amanides amb lletres de Déu (i de déus) i dels homes (i de les dones). Per
això, mentre escric sento que Pau Riba ens adverteix del desastre cap a on anem
tot cantant: “Pugeu a la barca, que naufragarem! / tothom pensarà que ens hem
ofegat / però ja podeu riure perquè no ho farem / quan hom no ho desitja, hom
no es nega mai”. I agafats als límits escassos que sempre ens posem perquè hi
són, esdevindrem lleugers i invisibles, sòmines d’altres temps per a qui la son
no és norma ni el gris color sense clor. Oh!!! No som res més que tot, i tot és
tan gran com decidim que sigui, sempre que la tèrbola glopada d’aigua no ens
ofegui en el no-res. És per això que el mar no ens engoleix, ni amb saliva
dejuna ni amb líquids de mil colors… pesem més que ell mateix! Em conten que els falsos comptes són plens de nits en
blanc i de dies de llit i d’escàndols a doll. De la pantalla del televisor, hi
surt sovint el banquer abillat de barquera i hi canta la mateixa cançó: “Pugeu
a la barca, que naufragarem” / Neptú ens dirà hola amb ulls omnipotents / -No
fotem candela, tros de rei vellet, / que l’absolutisme se l’ha endut el vent”.
Les seves restes escasses just ens han deixat quatre línies mal escrites en
tres dotzenes de llibres i mitja dotzena de caps antics, tan antics que quan
pensen ho fan per tots, malgrat “a l’absolutisme se l’ha endut el vent”… I “embriacs de lluna i silenci d’estels / arribarem
molt lluny on, voltats d’horitzó / trencarem la barca i ens enfonsarem”. Però
no ens cal patir. Aleshores, flotarem, que “quan hom no ho desitja, hom no es
nega mai”.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
No res, que m’agrada aquest post… i al final naufragaran ells. 🙂