Prendre la paraula

jordimartifont

23 de juliol de 2008
1 comentari

Fresquet, la Brigada de la Mort i Toni Orensanz

El Toni Orensanz, periodista
i escriptor, ha publicat un llibre que val la pena de llegir. I aquest crec que
és un argument interessant per llegir-lo, perquè de llibres se’n publiquen cada
dia, però que et facin menjar-te les pàgines una darrere l’altra fins al final
sense parar, ja n’hi ha menys. El llibre porta per títol “L’òmnibus de la mort.
Parada Falset” i jo el definiria com el resultat accessible d’una llarga
investigació al voltant d’un tema que al Toni l’ha obsessionat i ha investigat
durant anys i panys.

Aquest no és només un llibre esplèndid en el text, en les
paraules i en com estan organitzades, sinó també en els interrogants que arriba
a obrir a qui no se’l llegeixi de forma reduccionista i intenti entendre alguna
cosa més enllà de la narració, més enllà d’una història de bons i dolents o
dels tan reconsagrats i repetits tòpics “a les guerres, ja se sap” o “els de la
FAI ho mataven tot”. Fora dels tòpics hi ha camps per córrer i el llibre en
recorre uns quants que tot i que no són el nucli de l’obra crec que resulten
especialment suggerents.

Original, innovador i valent


Si haguéssim de fer
una falca de ràdio i l’“L’òmnibus de la mort. Parada Falset” no l’hagués
publicat Ara Llibres, que té una potència propagandística gran de veritat,
diria que, resumint, aquest és un llibre original en la construcció, innovador
en la forma i valent en el contingut.

Original en la
construcció
perquè el català planer, clar i concís, proper i viu que utilitza el
Toni, la seva llengua periodística en resum, facilita enormement l’endinsament
en la història, que alhora et va embolcallant i t’arriba a transmetre
l’obsessió de l’autor per la investigació periodística que està fent, un
periodisme que no dubta a recórrer al mètode d’investigació històric i a la
complexitat de la realitat d’una guerra i d’una revolució com la del 36 als
Països Catalans -no cal oblidar-ho- per esdevenir narració. Els noms de
periodistes que han fet obra literària en català no són tants (Sagarra, Pla,
Xammar…) tot i que excel·lents però jo no en conec cap que hagués intentat
explicar una notícia de setanta anys enrere, cap. Per tant, la forma innova o
si té referents anteriors el Toni els té ben guardats i jo els desconec. Cal
que consti que la innovació és plenament motivada per la intenció de l’autor,
no pas gratuïta.

Innovador en la
forma
perquè l’autor escriu el llibre explicant tot el procés que el porta a
arribar a saber qui eren els assassins i responent els interrogants que des de
fa molts anys li voltaven pel cap. Ell n’és el primer protagonista i per això
hi parla en primera persona, la història és la notícia damunt la qual aplica el
mètode periodístic per entendre els fets que busca conèixer, sense renunciar a la
veritat ni quan aquesta podria resultar especialment dura o difícil d’assumir.


Els fets que centren
les investigacions del periodista i que constitueixen el desencadenant, per
tant, del llibre, són clars. En poques paraules, es resumeixen en un grup de milicians
anarquistes anomenats la Brigada de la Mort que arriben a Falset el 13 de
setembre de 1936, detenen vint-i-set veïns del poble i els afusellen de nit a
la paret del cementiri acusant-los de feixistes; l’endemà, el líder del grup,
Fresquet, fa un míting d’obligada assistència on explica per què els han matat.

Valent en el
contingut
perquè “L’òmnibus de la mort” repassa uns fets que, entestats com
estem en explicar la repressió franquista –i que no s’aturi l’entestament que
tan poc ens ha fet avançar de moment-, oblidem sovint els “incontrolats” o
“controlats” que amb diverses excuses ideològiques van reprimir, perseguir i
assassinar altres persones dins de la rereguarda republicana. Aquest llibre
s’endinsa en un cas concret, Falset, i en un grup d’executors determinat, la
Brigada de la Mort. I el personatge central que s’investiga, es descriu i sobre
qui acaba voltant el llibre, Pasqual Fresquet, és un home per conèixer i
tenir-lo lluny, molt lluny.


Lluny del revisionisme


Per acabar, no em
puc estar de parlar d’un tema que als lectors i les lectores pot resultar
secundari però que segons la meva opinió és important de tenir en compte.
“L’òmnibus de la mort. Parada Falset” no és un llibre de revisionisme històric.
No ho és perquè el que fa Orensanz és contextualitzar els fets, innegables i
execrables fos quina fos la motivació dels assassins, sense posar en dubte la
interpretació històrica del context general encaminada a netejar la cara als
feixistes o la dreta que els donava
suport. Això l’allunya de la colla del Pío Moa o del César Vidal que busquen la
mínima escletxa per justificar el cop d’Estat de Franco a partir de la
impossibilitat de mantenir l’ordre amb unes esquerres revolucionàries a qui
acusen de començar la guerra al 34 amb la Revolució d’Astúries i la proclamació
de l’Estat Català amb els Fets d’Octubre.


No ho és perquè fins i tot
quan ell es desmarca del que els seus propis avantpassats van tenir a veure en
els fets, ho fa honestament, posant en solfa el que en pensa i dient, quan ho
fa, que allò és opinió, però la resta no. La resta són fets històrics que, per
brutals que ens puguin semblar, van protagonitzar uns anarquistes que, tal com
deia Durruti, portaven un nou món en els seus cors. Fins i tot quan Orensanz
ens informa d’això deixa clar les relacions entre la Brigada de la Mort i la
Columna d’Ortiz i ens informa de les gestions de la Regional catalana de la CNT
i del Consell d’Aragó per tal d’acabar amb aquella patuleia que, un cop
desactivats com a Brigada de la Mort, no van ser allunyats de càrrecs de
responsabilitat en l’estructura militar republicana sinó tot el contrari.

Té raó Abel Paz quan
diu al Toni Orensanz que els anarquistes van ensenyar a llegir a mitja Espanya
i que estava “fins als collons” que tots els morts se li pengessin a la
CNT-FAI, però és també normal que si els anarquistes no parlen mai dels crims
d’alguns “anarquistes” altres ho facin (en aquest cas amb dades contrastades,
amb fets històrics inqüestionables) i que potser trenquin, amb mirades al
passat no explicat, somnis de futur que alguns pensen en el present. Però quan
passa això només és conseqüència de somiar en base a mentides o mitges
veritats, de res més.

“L’òmnibus de la mort”, insisteixo, no és un
llibre revisionista, però em sembla evident també que serà utilitzat pels
revisionistes per justificar la impossibilitat de la revolució i insistir en
els assassins que sempre hi ha entre les esquerres i una cosa i una altra…
Els opinadors de tertúlia televisiva o radiofònica diran el mateix si fa no
fot. I els articles sobre el llibre, en bona part, també. Però això és part de
la societat de l’espectacle que alguns combatem tenint clar que, un dia o
altre, alguna cosa hi haurem de dir. I en aquest àmbit, la complexitat dels
arguments del Toni ho té cru a l’hora d’entendre’s si els llegim a partir
d’algú que els hagi llegit i més encara si els sentim explicats. Per això cal
llegir l’obra i entendre-la, però sobretot, alhora que l’analitzem, gaudir-ne.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!