Prendre la paraula

Sense cap mena de dubte, l’1 d’octubre ha passat ja a la història d’aquest tros de món i de part de l’estranger com un dia de lluita exemplar guanyada per qui més va rebre. I és que el referèndum d’autodeterminació de Catalunya va esdevenir, com a conseqüència de la violència exercida pels cossos i forces de seguretat de l’Estat contra la gent que volia votar i de la resistència no violenta que aquesta va exercir, la real proclamació d’independència del poble de Catalunya. La República arribarà al darrere i la dissolució de totes les jerarquies, després, tot i que en part ja és aquí perquè qui no té por no obeeix ordres.

L’Estat buscava fer por, molta por, crear terror en les persones de totes les edats i condicions que havíem obert els col·legis electorals i en aquelles que hi volien exercir el seu dret de vot. Però els seus plans no van funcionar i la gent no només va resistir amb enginy, humor i valentia sinó que en poques hores les persones resistents ens vam multiplicar. No només no ens van aturar les porres sinó que van ser aquestes les que ens va fer créixer i ens van fer reproduir. Qualsevol persona que no admetés la dictadura de la violència es va afegir a qui volia decidir amb el seu vot què volia ser. Els amos de l’Estat en van prendre nota però els amos d’aquí i els que ho volen ser quan siguem independents, també.

Dos dies després, una vaga general convocada per la CGT, la IAC, la COS i Cobas amb preavís presentat deu dies abans servia de punt de retrobament i denúncia per dir que «no» a la repressió de diumenge. Aquesta vaga, però, va provocar algunes situacions que crec que cal analitzar o almenys enunciar. Quan deu dies abans del 3 d’octubre, CCOO i UGT no s’hi van voler sumar adduint que no era necessària és clar que no havíem patit els atacs del dia 1, però és clar també que totes les condicions apuntaven per on aniria la resposta de l’Estat a allò que la premsa de dreta extrema espanyola anomena «El desafío catalán». És per això que la vaga general contra la repressió no comptà amb la convocatòria de CCOO i UGT però és clar també que aquests dos sindicats no es podien permetre el luxe de no ser-hi.

Quan les porres i les imatges del diumenge colpejaren els cossos i les retines de totes i tots, i la gent resistí, aquests dos sindicats i el poderet catalunyès en ple (Generalitat, ANC, Òmnium i tota la transversalitat possible) anunciaren una «aturada de país». No s’afegiren a la vaga general convocada, com sí feren CNT i els estibadors, sinó que enunciaren això que ningú no sabia què era però que tampoc no ens vam atrevir a desautoritzar en aquell moment. L’«aturada de país» va permetre mobilitzacions gegants (tot i que ja es preveien multitudinàries), s’ha de reconèixer, però alhora esdevingué la rentadora de roba bruta dels dos sindicats grans i, també, desmobilitzà i dissolgué la possible radicalitat de la vaga general. L’«aturada» esdevingué un dia retribuït de no treball per als funcionaris per poder sortir al carrer a queixar-se de la repressió però, alhora, aigualí les reivindicacions de la vaga com a element de lluita de la classe obrera.

En l’àmbit que conec més, a nivell de treballadores i treballadors de l’Ensenyament, aquesta «aturada» desmuntava una convocatòria de vaga general que d’una altra forma hagués estat majoritària, aquest cop sense la participació ni de CCOO ni d’UGT. Sabent com costa de bellugar la gent a l’Ensenyament, és clar que l’«aturada de país» a mig termini ajudarà més que res a desmobilitzar un sector ja prou desmobilitzat.

Les consignes de «silenci», «no aplaudiu i mogueu les mans» o «que no hi hagi incidents» és cert que podien respondre a la preocupació per part dels transversals pels possibles aldarulls a la vaga general que trenquessin les imatges poderoses que dos diens abans havien facilitat l’adhesió de molts actors internacionals al costat del poble català en solidaritat per la repressió patida. Però era només aquesta preocupació el motiu de les proclames o bé tenien la intenció desmobilitzadora que alguns buscaren aigualint la vaga amb l’«aturada de país»?

I és que, a banda de la proclamació de la República, que ja sabem que serà complicada perquè l’Estat espanyol hi respondrà amb violència, detencions i suspensió de l’autonomia, però que farem perquè ara toca, és clar que hi ha qui a la Catalunya autonòmica pensa que l’anticapitalisme, el sindicalisme revolucionari i els moviments socials no serem una anècdota a la República Catalana. I per tal que no deixem de ser anècdota, el que ara busca és dissoldre les nostres eines de lluita per controlar-ho tot després. És per això que intenten reforçar aquells que ja van fer el paper de liquidadors de les lluites obreres a finals dels setanta del segle passat amb els Pactes de la Moncloa, i moltes altres coses que anirem veient en els propers mesos i anys
.
Que s’ho treguin del cap. No deixarem que ens tornin a esborrar, que ens tornin a dissoldre, perquè ho tenim clar i sabem que «ho volem tot» no és només una consigna i ara torna a ser més possible que mai.