Prendre la paraula
jordimartifont
1 de novembre de 2015
4 comentaris
Gràcies a totes i tots els qui vau passar per la presentació de “Les paraules són punys”
Ahir divendres 30 d’octubre, la Sala d’Actes de l’Ajuntament de Tarragona va acollir la presentació primera d'”En aquesta gran època… les paraules són punys”, un acte organitzat per Deixem de ser una illa-CGT, l’Ateneu Llibertari Alomà i el Casal Sageta de Foc de Tarragona. Vull agrair a tothom i totdon, les més de seixanta persones que vau omplir la Sala d’Actes, que us hi vau apropar i hi vau deixar sentir la vostra presència. De forma especial, vull donar les gràcies a la Marta Minguella i a l’Eduard Laguens per les seves presentacions i introduccions al llibre, molt encertades segons el meu parer. I endavant que aquesta era la primera però n’hi ha moltes més al davant.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Jordi,
aquest matí he fet el que ja no faig ni els diumenges darrerament, ha estat quedar-me al llit amb un bon llibre una bona estona. Només amb el pròleg d’en Xavier Díez -a En aquesta gran època… les paraules són punys- ja m’he aturat davant de dues qüestions que ignoro. Anava a escriure “perdona la meva ignorància” en preguntar-les, però he pensat que no pretenc que ningú perdoni la meva ignorància, ans al contrari, que no me l’excusi per res i així forçar-me, dia a dia, a fer-la un xic més petita (o un xic més gran).
Per tant, et demano que “acceptis la meva ignorància” en preguntar-te, i em responguis en el possible, sobre quan en Xavier Díez escriu (p. 15): “Reivindica (tu) la dimensió alliberadora de l’existència humana (que comporta necessàriament la independència dels Països Catalans enfront de la Turquia Occidental que esdevé, a la pràctica, la monarquia borbònica vigent)”. En sé ben poc d’història i no entenc aquesta “Turquia Occidental” que esdevé la monarquia dels Borbons. Es pot explicar amb brevetat?
I també, una mica més amunt, quan diu “És com si ens convidés (tu) (…) a (re)okupar les paraules, a rebre a cops de pedra i garrotades qui pretén desnonar els significats de les paraules que sempre ens havien pertangut”. Què vol dir aquest “sempre”? Entenc que des de que hi ha poder i hi ha paraules -o llenguatge- el primer ha fet ús del segon. De la mateixa manera que el coneixement de les paraules i del llenguatge pel no-poder ha estat una gran forma de lluita. Però aquest sempre ens ha pertangut als qui mai hem ostentat el poder em desorienta una mica.
A veure si me’n pots fer cinc cèntims, encara que no ho hagis escrit tu. Respecte el teu, em reservo comentaris per si tinc l’oportunitat d’assistir-ne a una presentació 😉
És una manera directa de dir que malgrat en la forma l’Estat espanyol és una democràcia el règim és completament demofòbic. Ell parteix d’un tema que el llibre no defensa, que és que les paraules tinguessin un contingut bo fa temps i per això parla de significats que ens pertanyien, suposo.
Salut
d’acord, gràcies
salut
Més sobre les paraules, la seva apropiació i ús per part del poder (i les seves contradiccions, en aquest cas):
“Toda gran derrota comienza cuando el enemigo logra una pequeña victoria semántica. Es lo que ha pasado con el uso de la palabra sistema. Nos han hecho creer que vivimos en un sistema y que nosotros, por criticarlo, somos antisistema. ¿Lo somos? Para que lo fuésemos, primero, sería necesario que viviéramos en un sistema; pero en realidad vivimos en un tinglado. Como en tantos otros órdenes de la vida, necesitamos rescatar el significado de ciertas palabras.
Sistema es un vocablo con connotaciones positivas: apela a un orden y funcionamiento perpetuos. A cierta harmonía. En un sistema nada se deja al azar o a la improvisación. Así sucede por ejemplo en los ecosistemas. Todos los seres vivos que forman parte de un ecosistema cumplen una función, son necesarios. En un sistema de verdad, nada sobra y nada falta. Y además, un sistema se autorregula para asegurar su conservación. Un sistema nunca pone en peligro su propia viabilidad, su propia existencia. Esto lo explica una disciplina, la cibernética, que -contrariamente a la creencia vulgar- ni es algo novedoso ni se refiere únicamente a aparatos tecnológicos.
Un sistema es cibernético (por ejemplo una nevera o el cuerpo humano) cuando genera información que es tenida en cuenta por el propio sistema para adaptarse. Así, mediante termómetros, la nevera recibe constantemente información sobre la temperatura interna y externa y, gracias a esa información (técnicamente denominada retroalimentación o feed back), se adapta –utilizando un termostato– al objetivo térmico requerido para que la comida no se eche a perder. La naturaleza y los sistemas vivos funcionan exactamente igual. Es lo que hace el cuerpo humano cuando se adapta a un entorno de temperatura cambiante, para mantenerse a 37 grados.
La palabra cibernética deriva del griego kibérnisi, que no significa otra cosa que gobierno. Si el tinglado capitalista fuese un sistema, tendría un gobierno que estaría pendiente del feed back y que adoptaría los cambios necesarios para adaptarse y garantizar su pervivencia. Pero en el capitalismo salvaje no hay gobierno y, por tanto, no hay viabilidad.
En este tinglado que llamamos erróneamente sistema capitalista sobran muchas cosas y la autorregulación brilla por su ausencia. Hay pruebas sobradas de la inviabilidad del tinglado (…)”. Part de l’article de Toño Fraguas a LA MAREA, 10 nov. 2015 “Nosotros, los ‘antisistema’”.