Prendre la paraula
jordimartifont
Volia penjar això el dia 19 però queda poc i la son em venç. Avui fa 73 anys que vam derrotar l’exèrcit als carrers de Barcelona. Tal com deia Garcia Oliver, “Amb l’exèrcit sí que es pot”. Que la guerra la van guanyar els feixistes, amb el suport de tota la dreta espanyola inclosa la regionalista principatina, és clar. Pèro també és clar que el 19 de juliol va començar també un procés revolucionari incomparable del qual se n’ha reconstruït bàsicament la violència anarquista. Però és que ja sabem de fa dies que la història de la cacera sempre l’han contada els caçadors i la revolució va ser vençuda primer pels republicans d'”ordre” i després per l’exèrcit feixista. I van ser aquests qui va explicar la cacera posterior i anterior.
Malgrat tot el que va passar després, el 19 de juliol de 1936, el cor del món va ser a Barcelona i si avui li podem posar uns colors aquests són el roig i el negre, els de l’altra bandera catalana. I d’exèrcit encara n’hi ha; i de ganes que no n’hi hagi, també. “Amb l’exèrcit es pot!!!” I amb el capitalisme. I amb l’autoritat.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Doncs, com resa el títol, cal continuar endavant en aquesta oposició frontal i formal contra tota forma d’autoritat, això ens fa vius i dignes. Des del País Valencià, una forta abraçada.
Salut.
Per guanyar les guerres cal autoritat i les guerres sempre les guanyen els feixistes d’esquerres, de dretes o anarquistes amb autoritat.
Un bon article que mes que ja sabem moltes cose de la guerra, pero es bo que persones com tu ens ho recorden
Molt bo el teu article. FELICITATS
És de carrer, el poble va guanyar l’exèrcit aquell 19 de juliol. Tot el què succeí després és tant complicat que és impossible valorar-ho o definir-ho subjectivament. Odre?? Ordre era els dictamens de Moscou, de la Generalitat o de la FAI, tots volien imposar el seu ordre en un sentit amplíssim de la paraula. Quan prop de les Drassanes una bala de l’exèrcit va matar a un dels germans Ascaso va morir al seu costat un diputat d’ERC que lluitava amb ell, contra l’exèrcit. Això és per a mí molt important, com dues persones, amb un concepte d’ordre molt diferent van ajudar a forjar lo de “amb l’exèrcit si que es pot”. L’historiografia romanticoide pseudopesoera ha magnificat de manera diluida i buida als anarquistes ( la merdosa pel.licula Libertarias, per exemple) ja que l’anarquisme de l’actualitat no pot arribar a ser ni el brut de l’ungla del què fou. Per això va molt bé oblidar moltes coses, fets i persones, com aquell diputat independentista, al què m’imagino mudat al costat de l’Ascaso disparant “amb l’exèrcit si que es pot” en cada bala.
I es clar que es pot com molt bé dius, amb l’exèrcit, amb el mercatliberal, amb espanya i sobretot amb els nostres propis dogmes.
Apa salut i força CIP!!!!