Poques vegades un article ha desemmascarat de manera tan rotunda una estratègia de la confusió, com la que ha utilitzat el socialisme i el Tripartit, per amagar la seva responsabilitat en les misèries que afecten al sistema sanitari català, que amb tant d’esforç i encert van construir els governs de Jordi Pujol. El professor d’Economia de la Universitat Pompeu Fabra i especialista en Economia de la Salut, Pere Ibern, ha escrit un article titulat El gran engany, a compte de la descapitalització del model sanitari català, com a conseqüència d’una actitud més pròpia de tril.lers de les Rambles que no pas de polítics o de membres d’un Govern (Tripartit). Es pot llegir en la seva integritat a http://econsalut.blogspot.com/2011/04/el-gran-engany.html
Em permeto reproduir un fragment d’aquest interessant article, que hauria de convertir-se en article de capçalera per a tots els estudiants de Ciències Polítiques, Sociologia, Ètica i Economia de la Salut:
…Doncs bé, una de les maniobres properes més grans d’hipocresia política va tenir lloc a la llum de tots. I tan sols alguns vam ser capaços de copsar-ho passats uns dies.
Quan el Parlament va aprovar el pressupost de 2010, resulta que es va considerar que estratègicament era millor presentar un suplement de crèdit per a la despesa sanitària del 2009, al marge i en una llei específica. Això què vol dir? Doncs que a primers de desembre s’aprovaven 759,3 milions d’euros addicionals per poder pagar les factures del 2009 perquè altrament no hi havia pressupost per pagar-les (BOPC de 3 de desembre de 2009 p.7 i Llei 21/2009). Els parlamentaris no governamentals (CiU i la resta de l’oposició al Tripartit) es van oposar al suplement de crèdit, però la llei va prosperar. Resultat: el pressupost de 2010 va quedar infradotat com a mínim per l’import del suplement de crèdit esmentat i aprovat els dies posteriors. I el 2011 tenim el pressupost de 2010 prorrogat i a més els compromisos de despesa adquirits que ens porten a un desviament proper als 1.000 milions. No ens trobem davant de cap retallada; no han existit aquests diners en el pressupost ni en el Govern anterior ni en l’actual.
Per tant si ara hi ha aquest pressupost limitat i menor que la despesa real de 2009, és perquè qui està a l’oposició (PSC i el Tripartit) va decidir que calia aprovar un pressupost insuficient (voldria pensar que no era un càlcul estratègic de que perderien les eleccions, i cadascú és lliure de pensar el contrari). Resultat: la decisió del Tripartit d’aleshores els ha permès carregar contra el Govern actual i desligitimar les accions necessàries per tal que la despesa s’ajusti al pressupost i es respectin les lleis.
Aquesta és la història maleïda dels nostres dies que no s’ha explicat bé i s’ha amagat pot ser de forma interessada per part dels protagonistes d’aquell moment. Ens trobem davant la incapacitat de la democràcia per tal que la ciutadania entengui el que passa i sancioni l’oportunisme d’alguns polítics. Aquell dia de desembre en que es va aprovar el suplement de crèdit al Parlament, -que no va ser només de 759 milions, sinò que n’hi van haver 1.851 d’addicionals d’anys anteriors- va quedar demostrat el fracàs en la gestió d’un pressupost de forma creïble i qualsevol democràcia hauria de ser capaç d’impedir aquestes situacions. Resum: hem de procurar dissenyar unes noves regles de joc que permetin una forma de fer política que penalitzi i descarti als oportunistes. En altres paraules; inhabilitació per a l’exercici en el futur -la infàmia que deia Foucault tot recuperant el Dret romà- i així evitar que els beneficis de les decisions se’ls emportin uns i els costos uns altres….”
Aquestes reflexions i la denúncia que contenen són un torpede a la línia de flotació del PSC-PSOE i del Tripartit, i a un estil de fer política que hauria de ser bandejat radicalment de l’escena política catalana per sempre més. Esperem que algú agafi el brillant testimoni del professor Ibern i el converteixi en realitat, el més aviat possible. La crítica actual del Tripartit a les mesures d’austeritat i estalvi del Govern Mas em provoquen irritació. Em subleven. Són la demostració d’una manera de fer política malaltissa i sense cap base ni ètica ni moral.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!