EGAGRÒPILES

Transcric aquí baix l’article que he publicat aquesta setmana al Diari Forestal. És, d’alguna manera, la meva contribució a la campanya electoral que ens ve al damunt…

Transports públics d’interconnexió: una necessitat pendent

Ja gairebé és un tòpic literari afirmar que en temps d’eleccions tothom promet la lluna en un cove, però que després de la gran festa democràtica, res de res. Estic convençut que si féssim un rànquing de promeses incomplertes, la promoció del transport públic gaudiria d’un dels llocs capdavanters.

En aquest país darrerament s’ha parlat massa
de l’aeroport i del TGV, però s’ha fet massa poc per arreglar els
transports públics que realment utilitza la població, especialment la
població dels MNRB (Mortals No Residents a Barcelona). Entre aquests
transports hi ha, evidentment, els trens de rodalies i els trens mal
anomenats regionals.

Però encara n’hi ha uns altres de tant o més importants que resten del
tot oblidats per les administracions: els transports públics
d’interconnexió. Estic parlant d’aquells serveis d’autobusos que
uneixen (o haurien d’unir) els nuclis de població amb les estacions de
ferrocarril, els nuclis de població amb les capitals de comarca, els
nuclis de població amb els polígons i els nuclis de població entre
ells. I que haurien de fer-ho amb una freqüència de pas digna i útil.

(Segueix…)

Al meu entendre, aquests transports són una peça clau, potser l’única,
per fer front al creixement del parc automobilístic i a tot el que se’n
deriva en forma de consum energètic, contaminació, problemes de
mobilitat, ocupació del territori, etc.

Algú pot dir que això costa diners. D’acord. Però tot en costa. Per
tant, estem davant d’un conflicte de prioritats: o continuem invertint
en carreteres, variants, desdoblaments, autopistes i rescat de peatges
(és a dir: en l’ocupació de l’espai públic per part del vehicle privat)
o bé invertim en transports públics col·lectius que permetin a la gent
sortir de casa a peu i arribar a la feina a peu.

Cal triar. La meva tria és clara. La dels programes electorals, també
ho sembla. Però la balança, fora dels períodes de màrqueting
democràtic, sempre es decanta cap al mateix costat.

(Publicat al Diari Forestal, 5 de maig de 2007 )

(Imatge: Greenpeace.org)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!