I de cop, un sms m’obre un calaix que havia quedat amagat en algun racó del cervell des de feia anys, més d’una vintena. Del calaix en surt una cançó. I aquella lletra, que de petit amb prou feines havia entès, recobra, ara, tota la seva força esperançadora… UNA VEU PER AL MÓN Obrim serens
Diuen que totes les grans ciutats porten associades grans ficcions narratives (i els que ho diuen, posen com a exemple el Londres de Dickens, el París d’Hugo, el Dublín de Joyce, la Nova York d’Auster, la Istambul de Pamuk o la Barcelona de Rodoreda). Però, i les ciutats mitjanes? La resposta demanaria un estudi acurat
El prestigiós Premi d’Honor de les Lletres Catalanes ha fet un salt endavant amb la incorporació de Jaume Cabré en la seva llista de guardonats. I no ho dic per desmerèixer cap de les persones que en aquests 42 anys han rebut el guardó atorgat per Òmnium -que són referents i valors indiscutibles de la
Ens agrada viure de tòpics. Això ens permet anar pel món amb quatre idees bàsiques que ens donen carta blanca per emetre prejudicis sobre el que ens envolta sense haver de perdre gaire temps en comprovar si tenen el més mínim fonament. Aquests tòpics van ser els responsables que, durant molt de temps, uns quants
El 2006, Òmnium Cultural va encarregar al grup Mishima l’acompanyament musical d’alguns textos d’autors catalans publicats cent anys abans, el 1906. Les paraules de Prat de la Riba, Casellas, Bertrana, Maragall, Oller, d’Ors, Carner i Costa Llobera van prendre una nova sonoritat sobre les notes de David Carabén i companyia. El resultat, però, només el
Després de fer arribar Son Goku a la cançó i de l’èxit que està obtenint (i obtindrà) el seu darrer disc Bed&Breakfast, Els Amics de les Arts ataquen de nou amb el clip de ‘L’Home que treballa fent de gos’. Podrien haver optat per un audiovisual de factura més melancòlica, atenent el sentit últim d’aquesta
Avui fa vint-i-cinc anys que va morir Salvador Espriu. La sort que tenen els bons poetes és que quan callen la seva obra continua parlant. I encara més quan algú decideix posar-hi música i elevar la poesia a la categoria de cançó. Espriu va tenir el goig de poder veure en vida com els seus
Acostumat a veure exposicions que commemoren el centenari d’un autor o d’un moviment literari m’ha sorprès agradablement el muntatge sobre Quim Monzó que proposa Julià Guillamon al centre Arts Santa Mònica. Lluny dels homenatges a posteriori, necessàriament distants, inevitablement historicistes, aquesta exposició ofereix la possibilitat de fer una immersió en l’obra i la trajectòria vital
Ja vaig escriure-ho dies enrere, però l’ocasió és bona per insistir-hi: sembla que el cinema català ha fet sonar la claqueta (Tres, dos, u… cinema! i Encara sobre cinema). El camí cap a la normalitat d’un sector cultural que porta temps sense aixecar el cap és llarg i feixuc. I, com s’ha vist aquests dies,
Ja sé que hi havia uns homes i dones indoeuropeus (diguem-ne laietans) que es van establir als turons compresos entre el Besòs i el Llobregat fa milers d’anys. Ja sé que els romans, en el seu camí entre Empúries i Tarraco, van fundar una població anomenada Barcino. També sé que aquesta població va esdevenir ciutat,
Sóc dels qui penso que les cultures vives (és a dir, les que es manifesten amb dinamisme en el present i gaudeixen de projecció de futur) se sustenten sobre tres potes: la cultura popular, tant l’actual com la d’arrel tradicional, l’alta cultura (excel·lència creativa) i la cultura d’avantguarda (innovació i experimentació). Talment com un tamboret,
Com que de moment no me’n surto amb això de buscar les millors cançons dels darrers 50 anys (no per falta de material, sinó tot al contrari), em deixo dur pel present, per l’excel·lent moment que viu la cançó en català. I com que el tombant d’any és temps de llistes, rànquings i recopilacions, m’he
El Cap d’Any de 1960, ara en fa cinquanta, J. V. Foix va enviar un poema als seus amics i coneguts per felicitar-los l’anyada. Entre 1948 i 1958 havia fet el mateix, però en aquesta ocasió per felicitar-los el Nadal. Tot aquest material, juntament amb les il·lustracions que els acompanyaven, fetes expressament per diversos artistes
El fantàstic disc de Sanjosex Temps i rellotge (de moment l’últim, però per poc temps…) té cançons que semblen fetes expressament per acompanyar diversos estats d’ànim. Una d’aquestes, Polvorons amb mel, és imprescindible per a una nit com la d’avui, que transcorre amb una barreja de nostàlgia i il·lusió, d’embafament i d’alegria. Independentment de les
D’acord: l’art sempre és necessari. Però convindreu amb mi que en algunes situacions històriques esdevé imprescindible. Com va ser-ho a principis de segle XX, obrint finestres i mentalitats a l’aire fresc de l’avantguarda. O va ser-ho als anys 40-50, com a vàlvula d’escapament davant l’hecatombe provocada per les guerres fratricides a Europa. Ara, un cop