EGAGRÒPILES

Dissabte vaig tornar al puig de Bassegoda, una muntanya de l’Alta Garrotxa que, per la seva situació isolada, esdevé una talaia privilegiada de la zona, amb una de les millors vistes que conec del nord-est del país: del mar al Canigó, del Collsacabra a l’Albera, sobre les valls de la Muga i de Sant Aniol, parlant de tu a tu al Comanegra, al Mont i a les Salines, entre l’Empordà, la Garrotxa i el Vallespir. Sempre que pujo a algun d’aquests cims o enfilo un coll d’aquestes muntanyes em retrobo amb una realitat diàfana, tan senzilla com contundent, que s’imposa a qualsevol paper plastificat, a qualsevol professió de fe constitucional: el meu país no n’entén, de fronteres. No n’entén d’autonomies, d’estats ni de tractats divisoris. Fa dues setmanes trescava pel massís del Canigó i abans d’ahir, per l’Alta Garrotxa. A un lloc i a l’altre he trepitjat els mateixos boscos i les mateixes valls, he respirat la mateixa olor de terra humida, m’he creuat amb la mateixa gent, aquella a qui se li pot etzibar un ‘bon dia’ sense abaixar la veu. I és que, per més que diguin els tractats, els Pirineus són fets de muntanyes, no pas de línies divisòries. Les fronteres només existeixen al cap. I cada cop que les creuem, que les trepitgem, les esborrem una mica més.

(Foto: el massís del Canigó des del puig de Bassegoda. Jordi Lon)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!