EGAGRÒPILES

Sóc dels qui penso que les cultures vives (és a dir, les que es manifesten amb dinamisme en el present i gaudeixen de projecció de futur) se sustenten sobre tres potes: la cultura popular, tant l’actual com la d’arrel tradicional, l’alta cultura (excel·lència creativa) i la cultura d’avantguarda (innovació i experimentació). Talment com un tamboret, una comunitat cultural que coixeja d’alguna d’aquestes tres potes és inservible i està condemnada a quedar en un racó de la llar (global), tot esperant el dia en què el drapaire passi a recollir els mobles vells per fer-ne estelles. També sóc dels qui penso -digueu-me optimista- que la cultura catalana disposa d’aquestes tres potes i que, a diferència del que afirmen els apocalíptics de sempre, cap de les tres no està corcada (la qual cosa no vol dir que no siguin perfectibles o que tinguin una salut garantida ad infinitum). No m’entretindré ara a a repassar l’estat de tots els sectors culturals, ni a posar exemples de forma sistemàtica (vegeu-ne alguns aquí o aquí). Però no voldria passar per alt una efemèride que és a punt d’acabar i que mostra la mesura d’una d’aquestes tres potes. Parlo del cinquantenari de la mort de Joan Amades, que es clausura justament aquest cap de setmana. Més enllà del personatge i del debat sobre el rigor de la seva metodologia, l’extensa obra etnològica que va deixar és una mostra de la riquesa popular que hi ha al darrere d’una cultura dinàmica com la catalana i posa de manifest la importància de recuperar aquest llegat ancestral. Però no per una qüestió sentimental o estrictament documental, sinó perquè és a la base de qualsevol expressió cultural posterior, el material sobre el qual hom crea i recrea. Al capdavall, les cultures vives evolucionen reinterpretant, adaptant, esmenant o, fins i tot, blasmant aquesta tradició. D’altra forma, la modernitat no existiria.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!