Som terra i som alè de sal
marina,
som el record dels morts, la pluja fina
que amb àcid arrauxat i seny mandrós
dissol el CO2 d’un soc d’alzina.
Tenim al lòbul restes de benzina
i traces de carbó a la retina
(la grava del camí guarda l’esbós
de carros vells i olor de trementina).
L’asfalt ens creix als peus per
mala herba
però hem deixat al museu dalla i volant.
Mancats de la saviesa de la sega
patim d’insomni amb vicis
delirants.
Vindrà l’estació que tot ho nega
i esmolarem punxes al galzeran.
JLQ
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!