EGAGRÒPILES

Regurgitacions d'en Jordi Lon Quintana

19 de març de 2010
1 comentari

Ens veiem demà, un nou argument contra el tòpic

Ens agrada viure de tòpics. Això ens permet anar pel món amb
quatre idees bàsiques que ens donen carta blanca per emetre prejudicis sobre el
que ens envolta sense haver de perdre gaire temps en comprovar si tenen el més
mínim fonament. Aquests tòpics van ser els responsables que, durant molt de
temps, uns quants desinformats mantinguessin el discurs que la música catalana,
pel fet de ser-ho, no tenia qualitat (discurs que els darrers anys, i davant
l’evidència, s’han hagut d’empassar amb patates). Una cosa similar passa amb el
cinema català, sobre el qual fa anys que plana l’ombra d’un veredicte negatiu
sense dret a presumpció d’innocència. Estic convençut que la gent (aparentment
cultivada) que continua mantenint el tòpic generalista que el cinema català no
té qualitat, fa temps que no posa els peus en una sala de cinema d’entre les
poques que en projecten. És més, sospito que si a dia d’avui algú manté aquest
posicionament és perquè el darrer any no s’ha pres la molèstia de veure Petit
indi
, Tres dies amb la família o Garbo,
per posar només tres exemples d’entre les moltes pel·lícules de qualitat distribuïdes els
darrers mesos. I estic del tot convençut que no han vist Ens veiem demà,
un film preciós de Xavier Berraondo estrenat la setmana passada a una (sí, una sola)
sala de tot Catalunya (l’Alexandra, on si no?). I és que, com he repetit en més
d’una ocasió (Tres,
dos, u… cinema!
i Encara sobre
cinema
) el cinema català ha fet sonar la claqueta. Dit això, i sense ànim
de fer-ne una ressenya exhaustiva, no puc deixar de compartir l’entusiasme que
em va despertar Ens veiem demà, un treball que em va captivar des dels
primers minuts per l’estètica que desprèn, per la forma com aborda temes tan
difícils com la mort i les malalties mentals, per la solidesa del guió, pel bon
treball dels actors (a destacar la interpretació de Mercè Llorens en el paper
d’Azucena)… Una producció valenta que, si hagués comptat amb els mateixos
recursos que els films amb qui ha de competir a la cartellera, avui estaria en
boca de molta gent. N’estic convençut. Sigui com sigui, i com que sóc més de proposar que de lamentar, no puc fer si no
recomanar-vos-la. 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!