ES RACÓ D'EN JORDI

LA HISTORIOGRAFIA NACIONALISTA CASTELLANA COMENÇA A ESTAR MAL A PLER.- En parl en aquest article, que públic avui a la ÚLTIMA HORA, en què peg una estirada d’orelles a n’Onofre Vaquer, historiador negacionista del mal que ens va fer com a país l’ocupació militar i l’annexió política que va patir el nostre Regne de Mallorca (com València i Barcelona) arran del desastre nacional que varen suposar per al nostre regne i per a la nostra nació la Guerra de Successió i els Decrets de Nova Planta.

Dia 4 passat, n’Onofre Vaquer publicà un escrit en què, sense dir-ho tot dret, hi feia un cantet que donava a entendre que l’espanyol és més o manco cosa endèmica a Mallorca, una llengua que hi és entrada tira-tira, com a fenomen natural i espontani i no per imposició política.

En l’esmentat article, hi surt una col·lecció de trenta-un fets, que supòs que són certs i documentats, que demostren que ja n’hi havia al nostre país que castellanejaven abans dels Decrets de Nova Planta, que en Vaquer creu que no tingueren gaire cosa a veure amb el procés polític d’espanyolització de Mallorca. La col·lecció és de dades que van de l’any 1443 fins al 1812.

El projecte polític d’eixamplar Castella fins al Mediterrani i fins a l’Atlàntic parteix -teniu raó, Sr. Vaquer- de molt abans dels Borbons. Ja el temps dels reis ‘Catòlics’ la cabra ‘tirava al monte’. La Península Ibèrica sencera, amb Portugal inclòs, des de temps immemorials, és estada, en l’imaginari imperialista castellà, l’espai vital‘ natural de Castella, així com l’Europa de l’Est era el ‘Lebensraum‘ natural d’Alemanya per als imperialistes germànics.

Però és de la Nova Plant ençà que Castella s’ha llevada la careta, ha pitjat l’accelerador de valent, i no ha amagat el seu projecte d’assimilar-se totes les nacions de la Península. I els 31 fets que exposau, succeïts al llarg de més de tres segles i mig, no pal·lien gens ni mica l’existència ni la gravetat del projecte. Una altra cosa és que la historiografia nacionalista castellana comenci a passar ànsia per l’avanç entre el nostre poble d’una consciència de país conquerit i per l’augment del coneixement popular de fets de la nostra Història que la historiografia espanyolista sempre ens havia amagats. En Bartomeu Mestre fa una feinada per desempolsar i divulgar tot aquest bagatge històric censurat.

Avui l’anglès té àrees d’influència fora dels països pròpiament anglosaxons, com per exemple a l’Amèrica Central i a Escandinàvia. Ara bé: si, posem per cas, en un futur als anglosaxons els pegàs per incorporar políticament aquests territoris a llur esfera d’influència, aquest ús parcial actual de l’anglès no justificaria ni pal·liaria ni llavors ni mai la gravetat de la maniobra. El castellà també va tenir al seu temps, com vós i jo sabem, la seva influència damunt països veïns com el nostre, com en va tenir el francès, que va ser una llengua internacional entre el segle XVII i la II guerra mundial, per la puixança de l’Estat francès sobretot en el segle XVIII. L’usaven a les corts europees, als tractats internacionals, a la diplomàcia i a molts d’altres àmbits. Per a les elits europees, saber francès era com ara saber anglès. Fins i tot hi havia nobleses, com la russa, que arribaren a un grau ben alt d’afrancesament. Legitimaria res d’això avui el projecte napoleònic si hagués triomfat?
Teniu raó, Sr. Vaquer, que a partir de Carles I la noblesa catalana -que controlava la cultura- adoptà el castellà com a llengua cultural. Però això era un senyal de distinció de classe. I els nobles no tenien gaire interès a escampar el castellà entre el poble. I això no lleva que fos a partir de la Nova Planta que l’estat castellanoespanyol es posàs a fer-nos la vida impossible. Ni ho lleva que el projecte assimilacionista s’intensificàs amb la Reial Cèdula de Carles III de 1768.

Gosaríeu escampar una col·lecció de fets a favor de França protagonitzats pels afrancesats espanyols el temps de l’ocupació napoleònica que donàs a entendre que la invasió francesa no va ser tan greu? Amagaríeu en el mateix text les intencions reals de França i els actes espanyols de resistència? Escriuríeu un repertori sense matisar ni contextualitzar d’endemeses progermàniques de francesos que, durant l’ocupació nazi de França, col·laboraren amb el sinistre Tercer Reich?

Per cert, si el castellà és tan natural aquí, em voleu dir per quin misteri, encara ara, hi ha més de cinc-centes lleis l’hi imposen?

M’ho voleu dir, senyor Vaquer?

Jordi Caldentey

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!