Jordi Cots

Sempre molt més lluny

5 de febrer de 2016
Sense categoria
1 comentari

Marta Planas 3 anys…

Avui fa 3 anys la Marta Planas no va poder vèncer el càncer, tot i plantar-hi cara durant casi 3 anys d’intensa lluita vital contra la malaltia amb tots els recursos a l’abast, amb una gran valentia i un gran coratge. I sempre sense perdre l’amabilitat i el somriure que la caracteritzaven, amb que sovint feia front a la vida com també les seves adversitats.

En aquests 3 anys han succeïts molts fets -alguns prou rellevants- en els àmbits on ella estava compromesa. I en alguns de bens segur hauria vibrat intensament.

En la darrera faceta, la lluita contra el càncer, tot i els anuncis d’avenços importants en la investigació, la malaltia malauradament continua causant estralls a moltes persones i famílies. Ahir, en el dia mundial contra el càncer, sortien dades de que un 25% de les persones a Europa pateixen o patiran la malaltia en algun moment de la seva vida.

Estaria raonablement satisfeta en defensa del territori, ja sigui el seu més propi del Baix Montseny com de la plana vallesana on sempre va estar directament compromesa, alguns dels projectes que el podien alterar i trinxar, com el 4t cinturó -o altres-  es troben desapareguts a l’horitzó. I probablement estaria preocupada per una nova amenaça ben a la vora seu poble Montseny, pel projecte d’asfaltat de la pista forestal de Sant Marçal.

Continuaria indignada per la continuïtat de la violència contra les dones i el masclisme instaurat a la nostra societat, i per això estaria orgullosa de la reacció contundent de les càrrecs electes de la CUP la setmana passada com a reacció als atacs rebuts.

I de ben segur, tot i les dificultats, estaria ben il·lusionada i esperançada sobre la situació política actual, amb una majoria independentista amb els 72 escons (Junts pel Sí i la CUP), orgullosa alhora de tenir una bona amiga i companya de l’ANC i ERC com a presidenta del Parlament, amb un govern per primera vegada independentista al nostre país amb el programa de 18 mesos.

En la cerimònia civil de comiat diverses persones hi varen intervenir. Entre d’altres, en nom de les persones amb qui havíem format part de les Permanents Comarcals d’ERC Vallès Oriental col·laborant amb els seus anys com a presidenta, el company i amic de Tagamanent, en Jordi Morera, va dir les següents sentides paraules:

Estimada Marta,

Sentim que en aquests moments segueixes amb nosaltres en el camí que tots plegats hem endegat vers un futur esperançador per assolir la plena sobirania social i nacional del nostre país.

Has estat una persona activa en tot aquest procés i ens sentim afortunats d’haver treballat al teu costat i d’haver gaudit de la teva amistat.

Et trobarem a faltar, però, sabem que segueixes amb nosaltres.

La nostra victòria serà també teva.

Gràcies Marta

I una altra bona companya i amiga d’ERC del Baix Vallès, la Marta Vilaret, va llegir el següent poema d’una altra dona sensible i ben compromesa, que va morir per la mateixa malaltia:

VIII. CANÇO DE FER CAMÍ

    Per a la Marina

Vols venir a la meva barca?
-Hi ha violetes, a desdir!
anirem lluny sense recança
d’allò que haurem deixat aquí.

Anirem lluny sense recança
-i serem dues, serem tres.
Veniu, veniu, a la nostra barca,
les veles altes, el cel obert.

Hi haurà rems per a tots els braços
-i serem quatre, serem cinc!-
i els nostres ulls, estels esparsos,
oblidaran tots els confins.

Partim pel març amb la ventada,
i amb núvols de cor trasbalsat.
Sí, serem vint, serem quaranta,
amb la lluna per estendard.

Bruixes d’ahir, bruixes del dia,
ens trobarem a plena mar.
Arreu s’escamparà la vida
com una dansa vegetal.

Dins la pell de l’ona salada
serem cinc-centes, serem mil.
Perdrem el compte a la tombada.
Juntes farem nostra la nit.

(Maria-Mercè Marçal)

 

Han estat 3 anys d’una dolguda i trista absència, tot i que els que vàrem tenir la sort de conèixer-la, i de compartir part del seu temps, ja sigui en els àmbits personals com els socials i polítics, ens ha deixat una empremta inesborrable.

Sens dubte continuem tenint la Marta ben present.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. Gràcies, Jordi, per expressar i compartir d’una manera tan bonica i fidel el record de la Marta. Als qui no la vam arribar a conèixer tant ens la fas nostra: és nostre també tot allò que la decebria i tot allò que la il·lusionaria perquè somniem la mateixa causa. Fas que la descobrim, la reconeguem, la sentim present i en rebem la seva força.
    Això és estimar. I la faria enormement feliç llegir el teu blog.
    Un petó!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.