A 1 any de l’estiu del 2017, breus apunts sociopolítics

Aquest darrer any han passat moltes coses al nostre país. L’1 d’octubre vàrem exercir el dret d’autodeterminació reconegut per a tots els pobles per la carta fundacional de les Nacions Unides. I per pròpia definició el fet d’exercir l’autodeterminació és unilateral, perquè és el propi poble per pretén autodeterminar-se qui l’exerceix. No és consulta a la ciutadania d’altres pobles.

 

Una altre cosa és les condicions de com s’exerceix el dret. La història del darrer segle s’han produït de forma diversa en diversos contextos: durant els processos de descolonització, sovint per la via del conflicte bèl·lic; després del la caiguda del Mur de Berlín, desmembrament de la URSS i països satèl·lits de l’Est, principalment per via dels interessos i acords geopolítics, i excepcionalment amb l’esclat d’algun conflicte bèl·lic provocat principalment pel territori que es sentia hereu de la ex-Iugoslàvia. I als països amb profund arrelament i respecte democràtic, incorporat en la seva cultura política i les seves institucions, per la via de la negociació del seu exercici, com són els casos del Quebec amb el Canada, i d’Escòcia amb el Regne Unit.

 

L’Estat espanyol, tot i certs miratges a ulls d’alguns, no té incorporada en la seva cultura política els valors de democràcia avançada, de respecte als drets humans i a la diversitat cultural i lingüística. Els valors que imperen, que s’ensenyen a les escoles, i impregnen a les institucions, són l’uniformisme i els valor suprem de la unitat de la pàtria per sobre que qualsevol altre valor. Valors sociològics del franquisme, que després de 4 dècades de dictadura, van impregnar de ple en règim del 78. Règim implantat en la fal·làcia de la transició, sota l’amenaça del militars, que van ensenyar les urpes amb l’estreta col·laboració de la corona, el 23F de 1981. Només asserenats amb el pacte d’estat posterior amb les principals formacions polítiques estatals protagonistes del règim.

 

Convé tenir present aquests antecedents per poder entendre millor el que va passar al Principat de Catalunya l’estiu del 2017.  I poder veure les coses amb una perspectiva necessària més enllà de la immediatesa dels esdeveniments. Ens trobàvem amb un Parlament de Catalunya amb una majoria parlamentària formada per Junts pel Sí (CDC-ERC-independents) i la CUP, que després de provar durant anys en diverses ocasions negociar amb l’Estat una consulta acordada, tenia el mandat democràtic revalidat per la ciutadania d’aplicar el programa de convocar un referèndum d’autodeterminació.

 

Aquesta determinació va encendre totes les alarmes en totes les institucions de l’Estat, sota la batuta del govern corrupte i autoritari del PP, amb l’estreta complicitat de l’altre gran partit del règim del 78, el PSOE (i PSC) i el neofalangisme desbocat de C’s. Per aplicar a qualsevol preu el valor suprem de l’article 2 de la Constitució Espanyola -imposat com hem sabut amb el temps pels militars-: “La Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols...”.

 

L’estratègia acordada -sense llums i taquígrafs- i aplicada -com hem anat comprovant amb el temps-, va ser la clàssica de règims autoritaris: ocupació policial-militar del territori, campanya i mediàtica de crispació política i por; i la repressió judicial. Res més lluny de negociació política pròpia dels règims democràtics.

Hi ha diversos fets produïts durant l’estiu del 2017, durant els mesos de juliol, agost i setembre, que quadren amb aquesta estratègia. De ben segur que hi ha més, però alguns a tenir presents:

Promoció crispació política: Durant el mes de juliol, a nivell parlamentari, les formacions del que esdevindrien mesos després Bloc del 155 (PP-PSC-C’s), amb la col·laboració d’una part rellevant de CSQP (Catalunya Si Que Es Pot), van procurar boicotejar matusserament i amb un alt nivell de crispació qualsevol iniciativa de debat polític que permetés posar les bases jurídiques i organitzatives per realitzar el referèndum de l’1 d’octubre. I alhora cal recordar que el seu sector més holigani les seves xarxes socials i mediàtiques advertien que durant el mes d’agost passarien coses mai vistes. Van tenir raó, durant el mes d’agost van passar un conjunt de coses mai vistes.

Ocupació policial – militar de l’Aeroport del Prat: A finals de juliol una estranya vaga dels serveis de seguretat privada del control del passatge i equipatge, organitzen una vaga quasi salvatge en plena operació sortida i entrada de les vacances d’agost. La instal·lació gestionada per l’empresa pública estatal AENA -sota el mandat per tant del govern del PP-, i casualment només és convoca la vaga al Prat, a d’altres aeroports de l’Estat, algun tant rellevant com Barajas, on treballen els serveis de seguretat privada de les mateixes empreses, no hi ha vaga. Aquesta vaga és la coartada perquè després d’unes jornades de tensió, per tal que el Ministeri de l’Interior incrementi notablement en nombre d’efectius de la Guàrdia Civil, i allà es quedaran sine die. És de manual, ocupar militarment una instal·lació estratègica.

Atemptats de Barcelona i Cambrils: A mitjans d’agost és produeixen els atemptats, que haguessin pogut ser molt pitjors si no es produeix l’explosió a Alcanar, que desencadenen a la desesperada els atemptats de les Rambles i Cambrils. Els cos de Mossos d’Esquadra, amb una professionalitat i eficàcia exemplar, desarticulen en pocs dies la cèl·lula jihadista. Aquests atemptats tenen molt punts foscos, que no hi ha cap interès per les forces de Bloc del 155 en desentrellar. El que es considera líder de la cèl·lula sembla que era un confident dels serveis d’informació espanyols, el CNI, i de la guàrdia civil, i en les base de dades on tenien accés els mossos no hi constava cap informació. Han estat bloquejades les peticions d’investigació en seu parlamentària, i en CNI només ha informat a la Comissió de Secrets Oficials del Congrés de Diputats, on les seves deliberacions són secretes, i no tenen presència totes les formacions polítiques presents a la cambra. L’efectivitat del cos de seguretat de Catalunya, és reconeguda internacionalment, i aixeca encara més alarmes a l’Estat, que intensifica una campanya política i mediàtica barroera en contra, filtrant informacions falses o esbiaixades als mitjans afins.

Operació policial i judicial 20S: El 20 de setembre, el Jutjat núm. 13 de Barcelona -el titular del qual sembla que hauria d’estar jubilat, i sembla que amb posicionaments força autoritaris, que actua sota secret de sumari com ariet del braç judicial- suposadament ordena a la guàrdia civil diversos escorcolls a diversos departaments del Govern de la Generalitat, entre d’altres al de la Vicepresidència que competencialment té assignades les competències en consultes populars. Aquests fets porten a sobre 40.000 persones a sortir al carrer en defensa de les institucions catalanes. En relació a aquests fets, que posteriorment han donat peu a una actuació repressiva desmesurada de l’Estat, alguns fets a tenir presents, i com a mínim a fer reflexionar sobre l’actuació de la guàrdia civil i la seva cobertura judicial:

Hi havia ordres judicials prèvies a les detencions i escorcolls fets per la guàrdia civil?, O es va donar cobertura posterior per la fiscalia i el jutjat?

És normal deixar armes llargues als dos vehicles sembla que oberts, estacionats al davant del Departament? Amb quina intenció?

A mig matí, el govern de l’Estat per la via dels ministres de Justícia i d’Interior, usen un mot fins el moment desconegut per la majoria dels mortals, comencen a usar “hechos tumultuarios” de forma reiterativa, per crear un relat fictici per les acusacions de sedició.

A por ellos” i vaixells piolins: Al setembre també és desplega públicament l’operació d’ocupar policialment i militarment el Principat per un nombre encara indeterminat -secret d’Estat hi diuen- unes forces de xoc que, com posteriorment es va demostrar, venien a aturar amb tota la violència necessària el referèndum de l’1 d’octubre. A cap país democràtic d’Europa s’ha produït en les darreres dècades uns fets semblants, més propis d’un estat de setge o d’excepció, on es veien circular columnes policials i militars campant amunt i avall de forma provocativa, ocupant hotels sencers allà on les dependències militars o bé no estaven prou a prop dels indrets on pretenien actuar, o no tenien prou capacitat per allotjar-los, per anar contra una part de la població del propi Estat que suposadament defensen. Son ben coneguts els 2 vaixells al Port de Barcelona i 1 vaixell al port de Tarragona. Així com l’ocupació d’allotjaments turístics al Maresme o Baix Camp. No tant coneguts els moviments a l’entorn de les casernes militars, com l’AGBS de Talarn (Pallars Jussà). Les similituds amb Turquia són ben evidents… amb la única diferència que aquell Estat no forma part de la Unió Europea, precisament per no tenir prou garanties democràtiques.

Campanya mediàtica de la por promoguda pel Gobierno: El govern de l’Estat, conjuntament amb les principals empreses del l’IBEX 35, van orquestrar una campanya mediàtica per fer veure el missatge que les empreses tenien por i fugien de Catalunya, fent una normativa “ad hoc” en temps record, per permetre a corre-cuita sense seguir els procediments ordinaris, que les empreses poguessin canviar la localització de seu social. I els mitjans afins al règim van fer d’altaveus privilegiats de la suposada fugida de milers d’empreses davant els riscos de secessió. El fets posteriors han demostrat que si bé alguns centenars d’empreses van fer-ho, amb trucades de pressió des de la Delegación del Gobierno, no van ser en cap cas millers, i les multinacionals, no vinculades ni a l’IBEX35 ni als contractes de l’Estat via BOE, no es van veure pas afectades.

 

Tots aquests fets de l’estiu de 2017, aïlladament en algun moment poden semblar fets isolats, sense connexió. Però vistos en perspectiva, i alineats cronològicament, poden cobrar tot un altre sentit. I encara més quan la manca de transparència i opacitat imposades per raons d’Estat a molts d’aquests fets fan més versemblants que bona part d’elles es trobin estretament relacionades i vinculades, en l’estratègia de l’Estat i totes les seves institucions per aturar a qualsevol preu el procés democràtic i pacífic a decidir lliurement el futur i estatus polític de Catalunya. El Bloc del 155 ha actuat de forma monolítica imposant la opacitat. I en els casos més dramàtics succeïts durant el mes d’agost, sinó és per acció, de ben segur si que ho trobem per omissió, per no facilitar totes les eines als cossos de seguretat de Catalunya per prevenir i combatre el fenomen del terrorisme jihadista.

 

Les democràcies consolidades i avançades es caracteritzen per impulsar la transparència en l’actuació dels serveis públics, ja sigui preventivament, o en el cas que pugui afectar a la seguretat pública, amb les corresponents mesures de precaució, amb posterioritat quan a en seu parlamentària es demanen explicacions, i en fets greus comissions d’investigació. L’Estat espanyol, fent una aproximació als fets de l’estiu passat on imperen el secretisme i opacitat, es troben més a la vora de règims autoritaris com el turc, que de les democràcies consolidades del centre i nord d’Europa, o inclòs el Nord d’Amèrica.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *