Les aigües turbulentes

Ha mort Lluís Maria Xirinacs, discretament, en silenci, però amb un llegat molt cridaner, deixant en evidència una classe política traïdora, segons ell, a la lluita antifranquista i per l’alliberament del poble català. Traïdora crec que no, però sí enormement decebedora.

L’ex-senador, el "Xiri", mossèn Xirinacs, era, certament un personatge incòmode, a contracorrent i una mica excèntric, quasi un friqui. El recordo un dia que va participar en un debat a l’Aula Magna de la Universitat a Tarragona (després URV), quan un assistent s’hi va acostar amb l’objectiu de que li dediqués un dels seus llibres: el nostre personatge s’hi va negar adduint que encara no s’havia aconseguit l’amnistia per als presos polítics. No vaig entendre massa què tenia a veure una cosa amb l’altra, però sí que vaig comprovar de primera mà que estava davant d’un home molt convençut de les seves idees, d’una gran fermesa, i que estava sempre disposat a lluitar pacíficament per elles fins a les darreres conseqüències.

El seu final ha estat plenament coherent amb aquesta trajectòria. Que ens serveixi a tots, avui i sempre, per meditar sobre el què som i el què volem ser, tal i com ell va fer en llargues jornades de dotze hores al carrer Entença de Barcelona. Meditar, que prou falta ens fa a tots plegats.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!