Les aigües turbulentes

Coincideixen en el temps, en l’intens temps que estem vivint, dos fenòmens diametralment oposats però que tenen algun punt en comú. Em refereixo a les acampades d'”indignats” i a la irrupció (o millor dit, creixement) de Plataforma per Catalunya.

Per poc que se’m conegui, a ningú estranyarà que digui que això de les acampades no em fa peça. L’espectacle de tendes, gent tirada, proclames reivindicatives en cartrons… és formalment deplorable, però denota un estat d’insatisfacció que es palpa en molts segments de la societat. Si se’m pregunta pel fons de la qüestió, ja és més difícil donar el meu parer sobre el fenomen, perquè la disbauxa en la varietat de demandes, opinions, aportacions al debat o objectius és realment antològica. Què tindrà a veure el desig d’una “democràcia real” amb la protesta contra les retallades? I blasmar els privilegis bancaris, com lliga amb la demanda de llistes electorals obertes? Res, llevat del que dèiem al principi. La gent està farta de la situació política general o per la falta d’expectatives vitals particulars. Internet, les xarxes socials, el twitter, el “passa-ho” de tota la vida ara tecnològic, han provocat (de forma espontània? Parlem-ne) aquestes concentracions que a dia d’avui continuen a les nostres places. Veurem quantes continuen dissabte, a l’hora del futbol, però quedi aquí el reconeixement de que, com a mínim, han posat en la centralitat mediàtica un indefinitat estat d’insatisfacció que per superar-lo caldrà fer alguna cosa. Quina cosa? Colpejar cassoles no, evidentment.

I emmig d’aquest sarau, les eleccions municipals. Potser tampoc és anecdòtica la coincidència. Repeteixo el meu escepticisme sobre l’espontaneïtat de les acampades. Un dels molts titulars que ens han deixat els comicis ha estat el fort augment de regidors de Plataforma per Catalunya, en significatius municipis del nostre país. Com en el cas de les acampades, també aquest èxit de les candidatures xenòfobes és deplorable des de molts punts de vista (en l’aspecte formal, i aquí també en el contingut de la seva propaganda, de les seves anàlisis i de les seves propostes), però se li ha de reconèixer la virtut de contribuir, esperem que definitivament, a fer que la problemàtica de la immigració comenci a ser abordada seriosament. Portem molts anys sense agafar el toro per les banyes, sense dir les coses pel seu nom, amagant el cap sota l’ala del bonisme i de la correcció política. Quan algun polític demòcrata es decidia a fer-ho, i estic pensant en l’alcalde de Vic, es sentia dir de tot, mentre menyspreàvem l’aposta d’Anglada, pensant que no tenia futur. Doncs resulta que sí, i ara tot són marrameus.

Deixem podrir els problemes, i després passa el que passa.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!