Les aigües turbulentes

Demà s’acaba la campanya electoral per decidir la presidència del Consell de la República els propers dos anys. A diferència dels anteriors comicis, aquesta vegada els mitjans de comunicació i les xarxes socials, fins on jo sé, han posat molt més interès segurament degut a diversos factors: la presència de més candidats i de més pes específic ha determinat la celebració d’alguns debats que el 2023 no es produïren. A més, el fet que un dels candidats, Toni Comín, es presenti a les urnes amb la càrrega d’unes qüestionades actuacions al mateix Consell i d’una inoportuna denúncia laboral, afegeix una certa morbositat a la lliça traduïble en un més gran interès tant per amics com enemics de la institució.

Com a registrat del Consell ja tinc el vot decidit. A banda de valorar mèrits i propostes de cada un dels cinc candidats, en el meu procés electiu també hi ha intervingut un progressiu descartament de cada un d’ells. M’agradaria estendre-m’hi una mica entre avui i demà. Procediré de menys a més valoració personal. Un d’ells (Antoni Castelló) ja va fer constar explícitament a la seva presentació que no volia ser elegit president i per tant no cal donar-hi més voltes.

Ja hem parlat de Toni Comín i la feixuga motxilla amb què arriba a aquest final de campanya. Totes les acusacions de què està sent objecte (administratives, de gestió i d’ordre més personal) mereixen la pressumpció d’innocència i m’afegeixo al capteniment que, en aquest sentit, han tingut els altres candidats, una satisfactòria mostra de fair-play a remarcar en els temps polítics que ens ha tocat viure. Dit això, Comín no pot pretendre que les seves maneres de fer no siguin tingudes en compte a l’hora de merèixer o no el nostre vot. Com a membres del Consell de la República hem estat objecte de massa informacions tergiversades i massa poca transparència en relació a la gestió econòmica de la institució, moltes notes de premsa, referències a auditories i rectificacions, però poques dades concretes, negre sobre blanc, de la destinació final (partida a partida) dels 10 eurets que cada mes ingressem religiosament a les arques del Consell. El culebrot dels diners se suma a molts altres fets que han contribuït a la devallada de múscul i prestigi de l’ens dipositari de la legitimitat de l’1 d’octubre: en són un exemple el degoteig de personalitats i formacions polítiques que n’han marxat (Poble Lliure, Lluís Llach o l’ara candidat Jordi Domingo) o el desmantellament de l’Assemblea de Representants, activa i democràticament representativa, substituïda per una aigualida Assemblea Territorial de la qual tenim ben poques notícies. Sobre tots aquests factors ha planat, d’una manera o altra, la figura de Comín, que ha anat consolidant una important quota de poder intern (facilitada per la conseqüent deixadesa del president Puigdemont, cada vegada més a prop de Junts i lluny del Consell) i per tant de responsabilitat de tot el que ha estat passant. L’apel·lació de Comín a la “experiència” o “expertesa” per demanar-nos el vot és una broma de mal gust: precisament la manera com ha gestionat el Consell no el fa mereixedor de continuar: cal renovar lideratges.

Montserrat Duran és l’aposta de #REvolucionemNos, la iniciativa d’un col·lectiu de registrats de diferents Consells Locals per oferir una opció que posa l’accent en l’assemblearisme i l’activisme; aquestes són, precisament, les característiques que em fan descartar-la. El Consell és una institució i les eleccions són per escollir el president d’aquesta institució, no un col·lectiu indeterminat que s’arroga la representació dels Consells Locals; un president, que al seu torn formarà un equip gubernamental i durà a terme una acció de govern, que no serà el resultat d’unes decisions de base assembleària: naturalment que s’escull i es fiscalitza el càrrec de baix a dalt, però després s’ha de governar de dalt a baix, situant el president en la cúspide de la necessària organització jeràrquica. De fet, Montserrat Duran ja va dir en un debat, en un moment de franquesa, que es presentava a les eleccions “perquè li havia tocat a ella”, una manera com una altra de rebaixar l’alta funció que ha de tenir el president del Consell.

(continuarà)

[Imatge: Vilaweb]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!