Les aigües turbulentes

La foto que il·lustra l’apunt d’avui la vaig prendre ahir diumenge a mitja tarda. Es tracta del carrer Arena, de Las Palmas de Gran Canària. Que ningú es pensi que és una via situada en algun barri perifèric de la ciutat. No: fa cantonada amb el carrer Mayor de Triana, el més cèntric i concurregut de la capital canària, una mena de Rambla perpètuament transitada per autòctons i turistes on trobar-hi tota mena de comerços i serveis. És el contrast entre el bullici d’un carrer i la desertitud de l’altre el que em va moure a inmortalitzar-lo i penjar-ne el resultat a les xarxes socials.

La foto em va quedar bé, mal m’està el dir-ho. Contemplem-la amb més deteniment. No hi ha ningú. Ningú. Era un diumenge a la tarda, recordem. Tampoc no hi ha cap element urbà que torbi el pas, llevat d’una paperera que cobra tot el seu protagonisme, destacant entre tanta buidor i que es percep més grossa del que ens semblaria si el carrer estigués ple de persones, animals o coses. I aquí volia jo anar, la gran quantitat d’obstacles que dificulten el pas a les vies públiques, siguin necessaris, útils o ni una cosa ni l’altra. En diuen “mobiliari urbà” i comprèn fanals, senyals de trànsit, panells de publicitat, papereres, bancs, arbres… La multiplicació de tants artefactes a les darreres dècades és evident i ens obliga a preguntar-nos si no hi ha interessos molt concrets en les contractes municipals de tanta andròmina (pensa malament i encertaràs, diuen).

Aquesta és una part del problema. L’altra realitat que dificulta el caminar assossegat o el pas apressat dels vianants és l’abusiva ocupació de terrasses de bars, cafeteries i restaurants. Com si estiguessin a cal sogre, tota mena de negocis d’hosteleria despleguen diàriament taules i cadires al mig del carrer. Se suposa que compten amb el corresponent permís per fer-ho, que els en detalla el perímetre i els imposa la taxa corresponent; se suposa, perquè, tornant a allò de ser un malpensat, és bastant evident que moltes ocupacions de bars i cafeteries tendeixen a l’extralimitació, en la línia putiniana o trumpista que malhauradament la política internacional ha normalitzat. Encara podríem afegir més destorbs viaris. Per exemple, les motos, les bicicletes i els patinets elèctrics. Circulant per voreres o aparcats no toca, sempre fan nosa, sempre te’ls trobes on no han d’estar.

Però ahir al carrer Arena no hi havia res de tot això, ni gent passejant, ni mobiliari urbà, ni terrasses obertes, ni cap vehicle. Malgrat l’absència de tants elements potencialment molestos, una inquietant sensació de horror vacui s’apoderà de mi. Potser sí que li calia més vida al pobre carrer!

[Imatge: foto de l’autor]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!