Sembla ser que, definitivament, no queda cap pres a la Model. Ho dic perquè fa no sé quantes setmanes que els mitjans ens atabalen amb la notícia de que es tanca la històrica presó, però cada vegada que en parlaven sempre quedaven presos per traslladar. Acabat aquest serial, en comença un altre: els veïns, després de reivindicar tants anys la desaparició del molest edifici o la seva transformació en equipaments socials, i després d’aconseguir-ho, ara resulta que tampoc estan contents, preocupats per la possible bombolla immobiliària que provoqui la revalorització del barri i que els obligui a marxar també. Algun d’ells fins i tot parlava avui de preferir els reclusos de tota la vida: no eren un veïnatge glamurós, és cert, però tampoc molestaven massa i el fet d’estar perpètuament vigilats per la policia donava tranquil·litat a la zona.
Efectivament, els carrers del voltant de la Model eren dels més segurs de Barcelona. Ho dic per experiència. Fins fa pocs anys teníem un pis familiar a una sola travessia de la presó i, per tant, transitava per la zona amb una certa freqüència. Si havia de fer-ho de nit, tornant a casa a hores pecaminoses, preferia fer-ho pels carrers Provença, Rosselló o Entença: els atracadors més propers estaven dins de la cangrí. Parlant de delinqüents, en una ocasió, tornant a casa (aquesta vegada de dia) vaig ser testimoni directe d’un fet noticiable: la sortida de la Model del famós Erik el Belga, aquell “col·leccionista” d’obres d’art antigues. Puc provar-ho, senyor jutge, amb el retall de diari que il·lustra l’apunt. Aquesta és la meva anecdòtica relació amb la presó (o com obliga a dir-ne la correcció política, el centre penitenciari) que avui, després de 113 anys de carregada història, clou la seva desagradable però necessària funció.
[Imatge: retall de l’Avui del 23 de febrer de 1985; no se’m veu bé, però jo sóc el noi del serrell que hi ha rere la porta del cotxe]
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!