Les aigües turbulentes

Bloc personal de Jordi Casadevall Camps

6 d'agost de 2010
6 comentaris

Unitat independentista? Això és molt fàcil de dir (4)

El procés per arribar a un acord entre les diverses ofertes independentistes segueix el seu curs en ple agost, mes de presumpta sequera informativa. El temps corre inexorable i telèfons i correus electrònics van molt calents. Anotem la missiva de Joan Carretero a altres dos Joans (Puigcercós i Laporta) instant-los a asseure’s i parlar, i la resposta d’Esquerra, que després examinarem.

Ens faltava donar una ullada a la quarta proposta, la Conferència Nacional del Sobiranisme, la que menys projecció mediàtica té (tothom es queixa del mateix, però) i l’única de les quatre on no he estat mai involucrat en cap sentit. Es tracta d’una crida a una candidatura independentista unitària (feta abans de la que va fer Solidaritat Catalana, en contra del que jo vaig afirmar) efectuada per sis destacadíssims sèniors de la nostra nació. Són, per ordre alfabètic, Antoni Maria Badia i Margarit, Heribert Barrera, Agustí Bassols, Joan Blanch, Moisès Broggi i Oriol Domènec. Més de cinc-cents anys de venerable patriotisme convoquen la classe política a constituir una candidatura “transversal, equilibrada i unitària” per portar al Parlament uns diputats que es comprometin a treballar units “per prioritzar en tot moment l’objectiu de la independència”.

La lloable iniciativa va rebre immediatament un bon grapat d’adhesions del que podríem anomenar “els de sempre”, és a dir, els Alexandre, Gabancho, Joel, Cardús, Calçada, etc. Anant al gra, el passat 29 de juliol un seguit de grups i col·lectius afins al manifest es van constituir en coalició electoral. Hi trobem de tot, des del Cercle Català de Negocis fins a la CUP d’Arenys de Munt, des d’Alternativa Verda fins al Partit Republicà de Catalunya, des de Suma Independència fins a Força Catalunya, és a dir, una gran diversitat d’iniciatives noves o antigues (també hi ha Estat Català!!!) de tots els colors. Fins a quinze, que se suposa que al seu torn hauran de mantenir algun tipus de negociació amb els tres Joans si tan necessària és la candidatura única. La cosa està bastant crua.

Parlàvem abans de la resposta d’avui mateix d’Esquerra a la iniciativa de Carretero, que sembla tancar definitivament la porta a una gran coalició. Després de les paraules amables de rigor (“saludem l’aparició de noves formacions”), el portaveu ha justificat que el partit es desmarqui d’una candidatura única apel·lant a la ideologia: es consideren independentistes “d’esquerra” i conviden les altres formacions a ocupar “l’espai de centre-dreta”. S’ha insistit molt en els darrers anys en què l’eix dreta-esquerra, aquí i a tot arreu, és cada dia més difús. Estem superant el maniqueisme, per sort, però els partits tradicionals, i ERC ho és, no es poden sotstreure a aquesta simplista divisió.

No obstant això, Esquerra introdueix en el debat un dels cavalls de batalla del procés d’alliberament nacional, el que jo en dic “i mentrestant, què?”. Les noves propostes independentistes s’estan presentant amb uns programes molt simples, copiats uns dels altres: tots parlen bàsicament d’avantposar la independència a qualsevol altra consideració, proclamar un estat i celebrar un posterior referèndum de ratificació. Però hi ha un problema: mentrestant el país s’ha de governar o gestionar. A les eleccions s’ha d’acudir amb qualcom més que aquests punts, s’ha d’oferir algun tipus de programa sectorial, model econòmic, model educatiu, model energètic… Reagrupament va elaborar, en aquest sentit, un programa (bastant pedrestre, per cert); l’opció Laporta no entra en aquest joc, però ell personalment es defineix com a liberal; per últim, si la Conferència pel Sobiranisme acudeix en solitari a les eleccions, serà interessant llegir quina proposta ens fan el Centre Català de Negocis i la CUP junts.

En resum, no sembla que la idea d’Esquerra sigui dolenta, al contrari. Jo no he cregut mai en “el” partit independentista sinó en una oferta més variada ideològicament, com el país normal que aviat serem. Potser aquest seria l’objectiu a tenir en compte ja ara, en el moment de l’estira-i-arronsa de les candidatures: anar dibuixant l’arc parlamentari de la Catalunya independent, amb les grans famílies ideològiques europees de tota la vida.

(continuarà)

  1. Felicitats per la quatrologia, força objectiva, que he seguit amb interès.

    Sobre la resposta d’ERC sembla raonable. El problema rau en que ells són l’esquerra independentista però sense cap termini. I el “I mentrestant, què?” el responen regalant el govern, diputacions, ajuntaments o consells comarcals al PSOE. Per això, és obvi que molts independentistes d’esquerra no s’hi sentin representats.

    Amb tot, venen a ocupar, l’esquerra com la CUP i el seu entorn ocupen el entre esquerra. L’encert de la resposta d’ERC és que proposin a SCI i RCAT ocupar el centre. Tots sabem que ho volen fer.  Els d’esquerra en diuen centre dreta però és obvi que és més centre que dreta doncs molts militants de RCAT provenen d’ERC i no s’hauran dretanitzat en uns mesos.
    Fora bó que algú ocupés aquest espai indepe de centre que avui controla CiU i, perqué no dir-ho, ERC.

  2. Només la Conferència Nacional del Soberanisme pot donar el vist i plau a una candidatura unitària i transversal que arreplegue tota aquesta nova força extraparlamentària que demana pas i vòl deixar al marge farts dels partits veterans de sempre a l’arc parlamentari actual, com CiU i ERC que ja tenen una clientela fixa i que sembla que no estàn dispossats a barrejar-se uns amb els altres i encara menys els altres nous amb els uns de sempre.

    Per què la missió antiga de CiU és la convergència a cobrir el flanc regionalista en general a Catalunya, mentre que ERC és guanyar-li terreny al flanc regionalista del PSOE-PSC

  3. No té sentit fer propostes de dreta o d’esquerra per governar un país si no es té país. Fóra com si a les colònies angleses d’amèrica del nord haguessin seguit uns segles discutint si el que els restava després dels impostos abusius gravats al te ho podrien invertir en regants per fer més te o en fàbriques per empaquetar-lo.
    Doncs no, es van amotinar i poc després es va fer la Declaració d’Independència. I és que de vegades anar d’assenyat és garantia de ridícul. Els d’ERC han estat 8(!) anys fent un suposat trajecte comú amb els del PSOE. I doncs, no hi ha trajecte comú entre les CUP, el CCN i tot el que hi ha pel mig, fins la declaració d’independència? òbviament que sí i és evident. 
  4. O hi haurà Coalició o hi haurà fracàs independentista !

    De la divisió de l’independentiosme, Ciu i ERC se n’estant fregant les mans. I esperen impassibles i pacients.

    La Coalició entre Reagrupament i Solidaritat Catalana seria una grata notícia i un gran pas.

    La Coalició dels dos anteriors amb la Confereència del Sobiranisme seria millor, molt millor perquè aplegaria gent molt diversa i també representativa.

    Però cap d’aquestes coalicions reeixirà sinó projecten il·lusió i moral de victòria.

    És del tot precís que entre tots sapiguem aplicar la millor intel·ligència electoral i que sapiguem superarla por i l’estrés maquiavèlics que de moment es respira a Rcat i a Solidaritat Independentista.

    Com diu Enric Canela: Si sumem entre “tots” vencerem!

    Caldrà que esmercem tota la inteligència i tota la humilitat en construir una Gran Coalició Independentista del (50+1, “només ens cal el 50+1” segons l’encertada expressió d’Heribert Barrera) que no deixi fora a cap independentista que hi vulgui ser.

    Salvador Molins, BIC, CA, FC.

Respon a Anònim Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!