Les aigües turbulentes

Bloc personal de Jordi Casadevall Camps

9 de febrer de 2019
0 comentaris

Una República per evitar això, també (de nou)

No fa ni tres mesos del darrer accident de tren a Catalunya i ahir un altre de ben similar colpejà les nostres oïdes. L’apunt que en aquella ocasió vaig publicar és perfectament reproduïble avui perquè res no ha canviat: a més d’expressar la solidaritat amb totes les víctimes, cal denunciar una vegada més tant l’enganyós traspàs de competències en Regionals i Rodalies com la manca d’inversions o manteniment en les línies i, finalment, expressar l’anhel (la necessitat, més aviat) de culminar la llibertat nacional del nostre país, única solució que ens queda per aconseguir que els trens no descarrilin o que arribin a l’hora.

I com ho tenim, això de “culminar la llibertat nacional” o sigui, esdevenir un estat normal, democràtic, pròsper i europeu? El got és mig ple o mig buit, depenent de l’estat d’ànim de cadascú, però també de les ziga-zagues que experimenta cada hora que passa el denominat procés. Més enllà de baralles i baralletes entre partits o entitats, més enllà de lliris repetitius i eixorcs, més enllà d’hiperventilacions verbals, el cert és que, com aquella pel·lícula de Fellini, la nave va. Tres iniciatives han iniciat el seu camí pensades per resoldre els errors i el trencaclosques resultants dels fets d’octubre de 2017 i per superar el seu principal responsable, el sistema polític del moment: em refereixo a la institució del Consell de la República, la constitució de la Crida Nacional i el fenomen de les primàries a molts municipis de Catalunya. Tres fórmules imaginatives i de futur que ja han rebut, bon senyal, el menyspreu d’alguns i el silenci o indiferència de molts altres. Personalment, tot el que sigui deixar de banda capelletes, marmotes, lliris i caputxes comptarà amb la meva simpatia.

Però aquestes mogudes són més a mig termini i l’actualitat marca centrar l’atenció en l’apartat “repressió”. Entrem en una fase potser decisiva d’aquesta història. Dimarts començarà el judici de la vergonya, un judici que ha de servir per treure els colors a l’estat. Cal confiar tant en la fermesa dels encausats i en l’habilitat de les seves defenses com en la ineptitud del sistema judicial espanyol, almenys a la seva cúspide, presoner de la lògica política a qui deu el seu encimbellament. Espanya, de fet, no ens ha fallat mai i la farà tan grossa (i aquesta vegada, amb senyal televisiu pel mig) que cal aprofitar cada despropòsit de paraula, obra i omissió que surti d’aquella barroca sala madrilenya on tindrà lloc el judici polític més important en dècades.

Què cal fer? Ahir vaig assistir a l’assemblea de l’Òmnium Cultural del Tarragonès, on se’ns van explicar els detalls de la campanya #joacuso, pensada per posar en el centre del debat la injustícia que suposa l’empresonament, judici i tot fa preveure que condemna d’unes persones pel sol fet de donar veu al ciutadà, de forma pacífica i democràtica, atenent a uns compromisos electorals previs. Per molt que repetim aquesta realitat, mai no som prou conscients de la gravetat del que suposa. De moment, com a primeres accions de protesta, se’ns convoca a una manifestació a Barcelona i a una vaga general uns dies després. Aniria bé que ambdues fossin multitudinàries i pacífiques, que servissin per mantenir la tensió del moment. Res més desitja l’enemic, a part de la por i de la desunió, que el desànim o la rendició. No els donarem aquest gust. Mai.

[Imatges: Vilaweb i ccma.cat]

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!