Les aigües turbulentes

M’hi he fixat una vegada més. De nou m’han cridat l’atenció. Una, dues i alguna vegada més dones plantades a la vorera resant en silenci. Un rosari a les mans. En silenci, amb discreció. Cap escarafall, cap sortida de to. La insòlita escena cobra el seu sentit quan sabem que just al davant s’alça una clínica privada ginecològica. És de presumir que s’hi practiquen avortaments (la cartelleria de la façana no fa servir aquest mot, és clar) i és de presumir que, naturalment, els fan amb tots els ets i uts legals.

No entraré a opinar sobre les interrupcions de l’embaràs, inevitable eufemisme per designar aquesta delicada i polèmica qüestió. Avui no toca, com deia el nostre president. M’interessa, això sí, deixar constància del que em provoca contemplar fugaçment (caminant o passant amb l’autobús) la imatge de diverses persones mussitant oracions al mig del carrer, sumides en el recolliment i alienes als transeünts. Són dos sentiments contradictoris. Per una banda, d’estar contemplant una escena inesperada, sorprenent i una mica excèntrica però també, crec jo, inútil per a la causa que convoca aquestes persones, és a dir, la de fer tot el possible per salvar la vida dels no nats. Però per una altra banda, una certa enveja per saber que hi ha gent que es manté fidel a les seves conviccions i creences, alienes al què diran, al que puguin pensar els altres, exercint amb plena llibertat el seu dret a expressar, respectuosament, les seva concepció de com hauria de ser la societat. Altres, a la vista d’aquestes petites concentracions, respondran amb la burla, el rebuig o més probablement la indiferència. Jo no.

[Imatge: foto Pexels, metode.cat]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!