Les aigües turbulentes

Amb la conferència sobre “La llengua catalana durant el pontificat de l’arquebisbe Pont i Gol”, pronunciada per l’escriptor Francesc Roig al Seminari de Tarragona, s’ha clos el cicle organitzat amb motiu del doble aniversari del Cardenal Vidal i Barraquer (150è del naixement i 75è de la mort). La temàtica de les cinc xerrades que ha comprès el cicle, lluny de centrar-se en la figura d’aquest eclesiàstic, s’ha estès tant a l’època històrica que li tocà viure com a aspectes de la vida de l’arxidiòcesi tarragonina. Per exemple, la conferència d’ahir.

La dissertació era d’especial interès, per tractar d’una època i d’un procés que tots (els que tenim una edat) tenim en la memòria: l’evolució de l’Església catòlica, universal i tarragonina, empesa per l’esperit del concili Vaticà II, paral·lela al canvi polític i institucional que demandava la societat de finals dels 60 i principis dels 70. En aquest escenari, i pel que fa a la diòcesi tarragonina, la controvertida figura del cardenal Arriba i Castro (gallec, influent, tradicional, superat per la història: espero tornar algun dia al bloc per parlar d’aquest personatge) és substituïda per la del doctor Josep Pont i Gol, ponentí, senzill, planer, proper a la seva feligresia.

L’església tarragonina necessitava, efectivament, un canvi i un dels aspectes on primer es va notar la petja de Pont i Gol fou en el lingüístic, nucli de la conferència d’ahir. En les formes i en el fons, el canvi de pontificat va ser evident: quan el nou arquebisbe va fer l’entrada oficial a la ciutat (amb parada militar inclosa) s’adreçà en català, gest que va ser contestat pel públic amb un significatiu: “ja era hora!”. Convé tenir present que això passà el 1971. Mans a l’obra, no tardà en disposar la traducció a la nostra llengua dels diferents textos litúrgics, seguint l’esperit conciliar com també oficialitzant el que ja era una pràctica habitual a moltes parròquies. Al respecte, el que fou secretari de Pont i Gol, mossèn Barberà (present a la conferència), explicà una curiosa anècdota. Pont i Gol havia participat, durant el concili, en algunes reunions de treball per elaborar la traducció de textos al català, d’on en va sortir la del Credo; la catalana és l’única versió que tradueix Deum de Deo per Déu nat de Déu i no per Déu de Déu: aquesta darrera expressió semblava als pares conciliars una mena de renec…

Roig rememorà també una conferència de Pont i Gol, significativament l’any de la mort del dictador, al Centre de Lectura de Reus amb el títol “La llengua de l’Església”, on deixà ben explícites les seves idees i intencions sobre la qüestió. L’acte tingué un discret ressò en els mitjans de l’època, més dominats que ara per unes determinades elits que sempre van recelar de la figura i l’obra d’aquell eclesiàstic de tarannà bonhomiós i aparença discreta, com de capellà de poble (els sectors reaccionaris de la diòcesi el van batejar malintencionadament com “l’espardenyetes”), que avui trobem a faltar. Conec una tarragonina, molt de la ceba, compromesa de fa dècades amb la llengua i la cultura, que sempre s’exclama amb enyorança: “un altre Pont i Gol és el que necessitem!”.

[Imatge: arquebisbattarragona.cat]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!