Les aigües turbulentes

Ara fa trenta anys que va morir Alfred Hitchcock, l’anomenat “mag del suspens”. No és ben bé que faci trenta anys que estiguem sense ell, perquè els artistes continuen vius, d’alguna manera, mitjançant les seves obres. A més, Hitchcock, com se sap, tenia el costum d’aparèixer fugaçment a les seves pel·lícules, fet que ens el fa encara més “viu”.

Considero que és un dels millors cineastes de la història. Amb Psicosi i concretament amb la famosa escena de la dutxa, es va permetre el luxe d’assassinar (figuradament, és clar) la protagonista a mitja projecció; això no s’havia fet mai. Va ser també un innovador a La finestra indiscreta (on tota l’acció passa a la cambra des d’on el protagonista observa el pati de veïns) i a La soga (que es va rodar com si fos una sola seqüència). Una altra pel·lícula que vull destacar és Crim perfecte, que és aquella on Grace Kelly pateix de valent abans de clavar unes tisores a qui la vol escanyar. Inoblidable escena. Al seu torn, Els ocells m’ha produït, les dues vegades que l’he vista sencera, una barreja d’angoixa i fascinació, però la meva acusada ornitofòbia no m’ha permès visionar-la una tercera vegada. 

L’última pel·lícula a destacar en el meu particular homenatge al director britànic és Rebeca. Com en el cas de Psicosi, no em cansaria de veure-la. “Anit vaig somniar que tornava a Manderley”, la presència contínua de Rebeca (però que no apareix mai) fent ombra a la tímida protagonista (que a la pel·lícula no té nom), la perversa senyora Danvers convidant-la a suïcidar-se… Cine del bo, actors en estat de gràcia, guions consistents, enjòlit fins al final… Ja no es fa cine com aquell. És el millor que podem dir de directors com Hitchcock en l’aniversari de la seva desaparició.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!