Les aigües turbulentes

Bloc personal de Jordi Casadevall Camps

30 de juny de 2013
0 comentaris

Tossudament alçats

Raons personals em van impedir estar present ahir al Camp Nou com hagués estat la meva intenció. Val a dir que tampoc vaig ser a temps d’aconseguir una entrada. Per tant, em vaig haver de conformar amb viure el Concert per la Llibertat “en esperit” (com el president Mas l’Onze de Setembre) i seguir-lo en la seva major part per TV3; de pas, em solidaritzava així amb la nostra televisió donant ple sentit, al visionar-lo, al seu caràcter públic que tant retallades econòmiques com maniobres centralistes volen deixar a la seva mínima expressió.

No fa vint-i-quatre hores que es va iniciar el gran acte (impressionant, emotiu i necessari, deixeu-m’ho dir de bones a primeres) i ja han sortit les veus distorsionadores tant d’allà com d’aquí. Amb les d’allà, com que es poden concretar en menysteniments, insults i desqualificacions (deliris, nostàlgia, akelarre…), farem el que mes mal els pot fer: no tenir-les en compte. Les d’aquí dolen més, i estan en la mateixa línia de quan es va proposar la cadena humana del proper setembre: que si només es fer bullir l’olla, que és perdre el temps, que els politics són els qui han de posar la directa, etc. Segueixo creient que, efectivament, la pilota està en aquests moments a les nostres institucions, però que no fan cap mal, ans el contrari, la tensió, la mobilització, el nervi, l’entusiasme de la societat civil empenyent el procés, un procés que continua endavant després de mil i un impediments, esperables d’altra banda.

Entusiasme en una nit inoblidable. Que bé que van aquest tipus de manifestacions de tant en tant! El passat i el futur, la Bonet i el Cesc Freixas, el crit i la melodia, la convicció i la il·lusió, les mil estelades i els noranta mil cartrons de l’impactant mosaic d’objectiu internacionalitzador.

Quin concert! Amb moments que van ser una autèntica descàrrega d’adrenalina. Just abans de començar aquest apunt he revisat el vídeo amb la intervenció del Titot. El líder de Brams no és del meu pal ideològic però, carai, quan he acabat de sentir la seva actuació (tant les paraules inicials com la cançó i els crits d’independencia al final) era un home nou. I com jo, milions, com soldats de peu d’un exèrcit anomenat cultura. I sí, continuem tossudament alçats.

[Imatge: www.totmusicat.cat]

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!