Resulta realment frustrant que un projecte com Spanair acabi (de moment) d’aquesta manera. Ara ja surten tertulians i comentaristes dient que això no podia anar de cap manera, que la idea d’una “companyia de bandera” era forasenyada, que les administracions no tenien que haver donat ni un duro (això no és cert, la participació no era en forma de subvenció sinó de participació accionarial) i tot el que volgueu. Però personalment vaig considerar sempre Spanair com una aposta estratègica molt seriosa per dotar Catalunya d’una companyia aèria de primer nivell, que l’enllaçava amb el món i que contribuiria a aconseguir allò que només els interessos polítics espanyols segueixen impedint: que l’Aeroport del Prat esdevingui un hub internacional, gestionat eficaçment pel propi territori.
El final de Spanair, esperem que no definitiu, arriba barrejat amb notícies sobre milions d’aturats, un triple crim a Barcelona i no sé quantes coses més. Aclapara tanta negror, però no hem d’abaixar la guàrdia. Ens en sortirem. O per fer un símil amb el tema que ens ocupa, ens enlairarem de nou.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!