Les aigües turbulentes

Encara ara tinc el dubte de quina és la veritable raó de la censura de'”El meu avi” a la tradicional cantada d’havaneres de Calella de Palafrugell. Hi ha dues hipòtesis. La primera, que com que l’autor de la cançó està acusat de no sé quin delicte (encara sense sentència) es condemna alhora autor i obra, en aplicació d’un discutible silogisme molt d’avui en dia. Aquesta és l’explicació evident, perquè és la que ha donat qui ha perpetrat la decisió, és a dir l’Ajuntament de Palafrugell. L’altra raó més amagada, la dels malpensats, és que es tracta d’una obra massa nostrada i “massa catalana” per a les fines oïdes d’una part de l’actual classe política, enderiats en evitar o silenciar tot el que pugui recordar un poble mobilitzat no fa tant per una causa tant justa com necessària.

Podria ser ben bé que les dues explicacions, la correcció política i l’espanyolisme banal, confluïssin en la maldestra decisió municipal, que s’ha vist reforçada ara amb la prohibició als intèrprets d’acompanyar el públic si aquest es posa a cantar la popularíssima havanera. En aplicació de l’efecte Streisand, haurà aconseguit el contrari del que buscava. Bravo! S’ha comparat la situació amb la de la prohibició durant el franquisme d'”El Cant de la Senyera” al Palau de la Música. Encara que no és exactament el mateix, les similituds són prou evidents. Quan aquesta nit la gent comenci a entonar la cançó, podríem llegir-ho com una nova reacció espontània a una situació a superar (llavors una dictadura, ara un règim que ens vol adormits, desanimats i desunits). Una reacció, per cert, on no hi hauran participat ni partits ni entitats sobiranistes, cada dia més capficats en embolicades estratègies o lluites intestines de poder.

Serà el moment de la inflexió? Somniar és necessari. Visca Catalunya, visca “El Català”!

[Imatge: Vilaweb]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!