Les aigües turbulentes

L’Ajuntament de Tarragona ha aprovat una moció transcendental per al futur de la ciutat: demanar que la Universitat Rovira i Virgili (URV) passi a dir-se “de Tarragona”. Ho ha fet a proposta de l’ínclit Alejandro Fernández, alcaldable del PP, i ha obtingut els vots favorables del PP (òbviament) i del PSC (sense comentaris), l’abstenció de Convergència (penós) i un únic vot en contra d’Iniciativa-Verds (encara bo).

El gest popular (no del poble, sinó del partit) s’inscriu en l’eterna i cansina polèmica sobre la capitalitat del Camp de Tarragona, la rivalitat entre Tarragona i Reus, el debat nominalista sobre infraestructures territorials i, en fi, en l’estèril política de curta volada o de campanar dels representants polítics de la zona, acomboiada per determinats sectors ciutadans prou poderosos.

Quan l’antiga Extensió Universitària de Tarragona va esdevenir Universitat es va optar per denominar-la Rovira i Virgili, en record del presigiós polític i intel·lectual tarragoní i per obviar la polèmica que ara torna a resorgir. L’argumentació per proposar el canvi és rústegament simple: com que Barcelona, Girona i Lleida, capitals de província, tenen una universitat amb aquest nom, també Tarragona ha de seguir la mateixa lògica. Obliden els defensors d’aquesta postura que les facultats de la URV estan repartides entre Tarragona i Reus (i Vila-seca, ara que hi penso), que el nom d’una universitat és un tema menor, que la institució directament afectada per la maniobra no només n’està al marge sinó que ni tan sols ha estat consultada i que la decisió, en fi, correspon al Parlament de Catalunya, cambra que naturalment no entrarà al drap d’aquestes futeses.

Es parla d’imatge de ciutat, de marca, de projecció exterior, de capitalitat… Tot això està molt bé però sembla una mica ingenu pensar que el fet de disposar d’una Universitat de Tarragona farà que el món mundial giri els ulls cap a una ciutat que no acaba de saber exercir eficaçment el lideratge en el seu territori, aferrant-se a una capitalitat vuitcentista, la provincial, que està cridada a ser sotmesa a profunda revisió els mesos venidors.

Que Tarragona ha de ser una gran capital no ho discutim cap dels seus 135.000 habitants. Però la capitalitat d’una ciutat no consisteix en gaudir d’uns privilegis històrics o administratius o de posar el nom de la ciutat a tot edifici important que s’alci al seu terme municipal (o dels termes veïns). La capitalitat s’exerceix pràcticament, en el dia a dia, des de la societat civil, des dels barris, des de les empreses, treballant, creant riquesa, dinamitzant la vida social, millorant la ciutat, respectant-la, participant activament en el seu devenir. Això sí que fa capital, però és una feina lenta, imperceptible, poc lluïda i que, és clar, no dóna vots. Els vots que esperen obtenir el PSC i el PP amb mocions com l’aprovada ahir. Ens queden dos anys i escaig per fer que els electors canviïn de parer.

[Imatge: Antoni Rovira i Virgili, el tarragoní més important de la història; www.lletres.net]