Les aigües turbulentes

Avui fa quaranta-cinc anys que vaig venir a viure a Tarragona, procedent de la meva Barcelona natal. M’estimo la ciutat i la seva gent, però no sempre me l’he sentida cent per cent “meva”. Potser un cert prejudici, quan vaig venir de petit, em feia veure una ciutat petita i provinciana que no tenia punt de comparació amb Barcelona en cap aspecte. Era la ciutat dels capellans, dels funcionaris i dels militars, còmodament instal·lada en l’anar fent d’una capital de província franquista, situació que els seus habitants vivien entre la resignació i la indiferència.

Nou lustres després, la ciutat ha millorat sensiblement i me l’he anat fent meva també. Noves generacions l’empenyen cap al progrés econòmic, l’excel·lència acadèmica, l’atracció turística, el dinamisme comercial, la creativitat cultural, la vivesa de les tradicions… i fan oblidar, lentament, aquesta imatge de ciutat paralitzada, sense nervi, capital d’estructures caduques que encara alguns defensen.

Sí, Tarragona és més viva que mai. Com a mostra, el festival romà Tarraco Viva, exitosa experiència cultural i turística, innovadora i rendible, participativa i espectacular, que atreu propis i foranis. Fins diumenge podem gaudir del seu atapeït programa d’actes.

[Imatge: l’assassinat de Juli Cèsar, a Tarraco Viva; www.tarracoviva.com]