Les aigües turbulentes

Bloc personal de Jordi Casadevall Camps

11 de juliol de 2010
1 comentari

Suant Passeig de Gràcia

Crònica del meu 10-J (nova data abreujada per recordar).

* Quan intento accedir al Passeig de Gràcia pel carrer Mallorca ja intueixo que la manifestació supera qualsevol expectativa. Que en una calurosa tarda de juliol es concentri tanta gent pels carrers del centre de Barcelona significa que el poble té alguna cosa important a dir.

* Se suposa que aquesta cosa important a dir era la defensa de l’Estatutet del 2006 abans de retallar, però resulta que no. El missatge és un altre, sigui verbal (“In-inde-independència”), sigui escrit (“Adéu, Espanya”). No recordo haver sentit ni llegit cap esment a l’estatut o a l’autonomia, a no ser que considerem les dedicatòries, fines o gruixudes, que rep el Tribunal Constitucional.

* Gent de totes les edats i procedències geogràfiques, aguanten estoicament la calor i les aglomeracions. Samarretes amb mil missatges d’afirmació nacional i lingüística. Ulleres de sol de marca i xancles de platja. Barrets de palla i barretines, cada dia més desacomplexades. Cotxets de nen i cadires de minusvàlid.  Senyeres i estelades, ikurrinyes, banderes de pobles amics que estan entre nosaltres, Uruguai, Colòmbia i altres. Fins i tot em sembla veure’n una d’esperantista. 

* Un holandès, molt aplaudit, proclama en un cartell la seva nacionalitat i els desitjos de que el seu país guanyi el Mundial de futbol. En canvi, un nen petit es posa a cridar “Es-pa-nya, Es-pa-nya”, per contrarietat del seu pare, que no sap què dir. El nen porta una samarreta de color taronja i es diu Pau, com aquell pop que tot ho endevina.

* Èxit d’unes enormes mans de cartró, distribuïdes per Esquerra, amb la llegenda “Adéu, Espanya”. La gent es dedica a tallar-los els dits per expressar els gestos que dediquen a Madrid: concretament treuen els dits del cor i anular, o bé l’índex, l’anular i el petit.

* Són les vuit i no he passat del carrer Aragó. La megafonia deixa anar uns missatges però reverbera tant que no s’entén absolutament res: no sé si ens informen, ens engresquen amb alguna proclama o ens reciten poesia. Desprès sabrem que intenten donar instruccions per aconseguir certa fluïdesa en la marxa.

* En el capítol d’incidents a prop meu, només cal lamentar que una senyora gran cau en basca just davant de la Fundació Tàpies. Li alcen les cames, la venten i li donen aigua mentre arriba l’ambulància. Es mareja per la calor, no pas per la contemplació del fregall d’aquell edifici.

* Participa a la manifestació més d’un milió de persones, anònimes per a mi, lògicament. Tot i això veig algunes cares conegudes: d’incògnit, Miquel Sellarès, el diputat José Antonio Donaire i David Rovira, alcalde de l’Espluga de Francolí. També veig aquell tibetà que sempre surt per la tele quan parlen d’aquell poble asiàtic, no en recordo el nom; llueix el seu característic cap rapat i una túnica vermell fosc. Finalment, quan ja m’adreço a l’autocar aconsegueixo veure Artur Mas, rodejat del seu staff d’assessors, premsa i seguretat, que també es retira després d’una jornada històrica i esgotadora.

* El resum de tot plegat? Temps hi haurà per digerir-ho tot primer i analitzar-ho amb calma després. Jo, per la meva part, em quedo amb el comentari que vaig captar a una senyora que anava darrera meu:

– estic avorrida: a qui he de votar, jo ara?

No crec que hi hagi millor resum del sentit de la manifestació d’ahir. Als partits (els vells i els nous) els queden tres mesos escassos per donar una solució satisfactòria als dubtes existencials d’aquella senyora.

  1. La meva companya i jo vam baixar a Diagonal, no ens vam poder moure durant més d’una hora i al final vam optar per anar cap als laterals que es movien una mica.

    No vaig veure ningú de conegut, ni tampoc no els buscava, però vaig poder viure la sensació de no ser l’únic.

    Uns rètols interessants eren uns similars als de l’any 77 on apareixia la llegenda “Volem l’estatut“.

    Un dels crits, quan passaven a prop els helicòpters era “Som quatre gats!” potser els de Lince s’ho vam prendre al peu de la lletra … els hi haurem de fer classes d’ironia.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!