Les aigües turbulentes

Ja tornen les festes de Nadal. I puntuals, juntament amb els llums als carrers, els anuncis televisius de perfums i les novetats en caganers, arriben les lloables iniciatives per pal·liar les desigualtats i injustícies socials que, ara i sempre, campen a la nostra terra i a tot el món.

Toca ser bona persona. Ahir es va fer el Recapte d’Aliments, amb notable èxit d’aportacions, participació de voluntaris i eficàcia organitzativa. La gegantesca moguda, que ja comença a ser tota una tradició, no pot rebre més que elogis per les seves intencions i pels seus resultats. Però…

Però em pregunto si aquest és el camí ideal per resoldre un problema tan cridaner com el fet de que un nombre massa elevat de persones, de famílies, del nostre país no tenen ni tan sols garantit un plat a taula. Això és molt fort, i per posar-hi remei la societat s’ha arremangat (ara se’n diu “posar-se les piles”) per posar-hi remei momentàniament. I ho ha fet tant bé que és aquí, crec jo, on es crea el problema, i que ningú em malinterpreti. Analitzant els detalls de la iniciativa, l’organització dels voluntaris perfectament alliçonats, els pitralls, les bosses per posar-hi els aliments (que els supermercats ja ofereixen en uns prestatges específics), les capses per embalar-los, la logística i el transport, la labor de classificació… veient tota aquesta excel·lent organització, em pregunto si no s’està creant una mena de solidaritat “institucionalitzada” o “estructural”, organitzada per unes entitats més properes a unes empreses (sense ànim de lucre, és clar) però amb vocació de continuïtat i no de provisionalitat, que és el que hauria de ser.

Dit d’una altra manera, perquè se m’entengui. La nostra societat, organitzant aquesta iniciativa o bé col·laborant-hi, en el fons està dient (estem dient) que la falta de recursos alimentaris en un sector de la nostra població és un problema que no té remei si no és fent el que sempre n’havíem dit “caritat” però que sona massa religiós i ara en diem “solidaritat”. I la fem, casualitats de la vida, a poques setmanes de la festa més sensiblera de l’any, el Nadal.

Tots sabem que el problema només es pot resoldre (si és que realment el volem resoldre, he de creure que sí) a uns altres nivells: introduint reformes, canviant estructures, modificant legislacions, perseguint culpables… què sé jo, fins aconseguir una societat on tothom pugui alimentar-se dignament les vegades que faci falta cada dia sense esperar cada any la lloable iniciativa que estem comentant.

Perquè la pregunta que ens hauríem de fer és si després que fem donació, amb tota la bona voluntat del món, del paquet de macarrons i l’ampolla d’oli, la resta d’actes de la nostra vida diària va en la mateixa direcció de posar fi a la situació de desigualtat i injustícia que el Recapte tracta de pal·liar amb tant d’encert.

[Imatge: www.naciodigital.cat]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!