Les aigües turbulentes

Rebo per Whatsapp una cadena sobre l’Onze de Setembre. Atès el seu contingut, no arribo a endevinar si la va idear un dels “nostres” o “d’ells”. Es tracta d’una llista de lemes de les manifestacions de cada Onze de Setembre: comença el 2012 (“Catalunya, nou estat d’Europa), continua el 2013 (“Cap a la Independència”), etcètera, per acabar… el 2037 (“Piano, piano, si va lontano”) i el 2038 (“Petri-fiuuu”). Sornegueria d’algun unionista catxondo, com volent dir, ja podeu anar fent manifestacions que no us servirà de res? o crítica punyent d’algun independentista perquè prenguem consciència del que passaria si ens adormíssim?

Jo no estic cansat o desinflat com voldrien alguns. Sí que estic un pèl decebut amb allò que anomenem “classe política”, les seves tàctiques, les batalletes particulars entre partits, els intents d’alguns de trencar la transversalitat, els dubtes, les declaracions contradictòries, el nedar i guardar la roba… i potser unes renovades puta i ramoneta que li comencen a agafar gust al procés. I tot i així entenc perfectament que no ha de ser fàcil, gens fàcil, donar cada pas. Que li ho preguntin, si no, a la Carme Forcadell que, per cert, ens farà l’honor de participar demà a la concentració que es farà a la Rambla de Tarragona.

L’Onze de Setembre de demà serà per mi com la primera pròrroga d’un partit d’alta intensitat (no m’agraden les metàfores futbolístiques però en aquest cas s’hi adiu molt). Les pròrrogues de les finals acostumen a ser un pal per tothom, començant pels jugadors, però alhora afegeixen èpica a la lluita: estar a prop de la victòria per arribar, a vegades agònicament, a la victòria. El lema de les concentracions d’aquest any no podria ser, en aquest sentit, més oportú: “estem a punt”, a un pas o a un pam, com deia director d’aquesta casa. De nosaltres depèn també superar aquest punt i que sigui un punt i final, no un punt i seguit o uns punts suspensius, com fins ara.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!