Les aigües turbulentes

Arriba un nou Onze de Setembre. Com ja va ocórrer fa un any, els catalans l’afrontem desanimats, plens de dubtes i desacords sobre el camí a seguir per culminar el procés sobiranista i limitats per una situació sanitària que no acaba de fer net. Crec que el missatge a transmetre és el de confiança en el nostre poble, el de recordar el seu esperit de pervivència i la seva voluntat de no defallir. Des que la ciutat de Barcelona va caure fa ara 307 anys, Catalunya ha sabut sobreposar-se a cada dificultat, a cada derrota, a cada onada repressiva, a cada període decadent, des de la famosa “obertura de comerços” del 12 de setembre de 1714, que el president Pujol ens recordava de tant en tant, fins a l’animosa preparació de la manifestació barcelonina de demà, amb tots els elements en contra (sembla que plourà…). No estan els temps per massa alegries, és veritat i, pel que fa al terreny estrictament polític, m’abstinc tan com m’és possible de participar en les lamentables pulles entre partits i de fer més gros encara l’esvoranc entre una classe política decebedora i una ciutadania decebuda. Ahir, Vicent Partal no ho podia haver expressat millor en el seu discurs de glossa del Premi d’Honor del Parlament. Soc optimista, no per caràcter sinó pragmatisme, perquè ser-ho ajuda a la nostra causa, i per tant intueixo que no està lluny el dia de la nostra llibertat. Caldran renúncies i sacrificis, per part d’uns i d’altres. Res que ens vingui de nou, ben mirat, i la intenció final bé s’ho mereix.

Bona Diada Nacional de Catalunya!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!