Les aigües turbulentes

Ahir, després de molts anys, vaig tornar a veure una sotana pel carrer. Un capellà relativament jove amb sotana. No em va sorprendre perquè avui en dia res no ens sorprèn en el món bigarrat, multicolor, estrambòtic i polifacètic que ens ha tocat viure. Tampoc em va provocar cap mena de rebuig, naturalment, més aviat al contrari, tinc una certa  volença, en tot cas ple respecte, cap a aquestes mostres de diguem-ne paleocatolicisme. La tradició és, ha de ser, innata i consubstancial a les religions i tot el que sigui conservar la fidelitat a unes formes que molts trobaran carrinclones i superades per la història trobarà en mi un aliat. Una altra cosa són els dogmes o la jerarquia, però avui no toca parlar-ne.

Qui seria aquell portador de sotana? Pertanyeria potser a algun grup ultramontà o al “tinglado” de monsenyor Josemaría? Seria un capellà convençut de fomentar vocacions amb aquesta exhibició talar? O podria tractar-se del compliment d’una promesa (i sé d’un cas en aquest sentit)? No ho sabem. Misteri. Potser representarà un revival de les formes anteconciliars, en correspondència amb el tomb que sembla que estan agafant les coses al món. Potser els carrers se’ns ompliran ben aviat de sotanes i hàbits (tampoc es veien frares els darrers temps). La competència, els que rebutgen el pernil, no tenen tantes manies en aquest sentit.

Com si d’un senyal es tractés, avui mateix he visitat la casa d’una persona plena d’objectes que casaven plenament amb la sotana d’ahir. Son elements que en una època no tan remota eren habituals a moltes cases i que han quedat demodés o com a mínim d’una entranyable carrinclonaria. Un era un quadre de plata representant en relleu el Sant Sopar (allò que en dèiem una Santa Cena), amb Nostro Senyor compartint el pa i el vi amb els apòstols. Ben cert que aquestes aparatoses representacions continuen a molts llocs com a herències familiars de generacions anteriors. Si no ocasiona contraindicacions en termes de creences als seus habitants, continuen penjats de les parets de molts menjadors.

El segon objecte era una ampolleta de plàstic amb aigua de Lourdes. Aquestes ampolletes, amb forma de marededéu, es venen al santuari occità (de fet, ben dit, és la Mare de Déu de Lorda) plenes d’aigua que, diuen, és miraculosa. En realitat el miracle és el lucratiu negoci iniciat a mitjans segle XIX amb l’aparició mariana. A saber la de milions d’ampolletes d’aigua que s’han venut des de llavors.

El darrer dels objectes és el que, segurament, més sorprendrà les noves generacions (milennials, Z o com dimonis es diguin). El seu nom era, és, capelleta. Consisteix en una caixa amb la imatge d’una verge o d’un sant a venerar i unes portetes per obrir-la i tancar-la. I una nansa per transportar-la, perquè l’adminicle passava de mà en mà entre diverses persones, seguint l’ordre que indicava una llista fixada a la mateixa caixa. Cada dia o cada setmana algú que estigués a la llista podia expressar la seva devoció a la verge o al sant de preferència (el Carme, Santa Rita, Sant Pancraç…). Recordo de petit haver vist una capelleta a casa, custodiant-la per a una veïna. La família no érem d’aquesta tradició que, pel que veig, continua existint, inasequible als nous embats de la història, com la sotana que vaig veure ahir.

[Imatge: patrimonicultural.diba.cat]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!