Les aigües turbulentes

Gairebé dos anys després, ahir vaig retornar a la meva ciutat, Barcelona. Fou una fugaç visita, sense cap altre objectiu concret que permetre’m el luxe de passejar de nou pels seus carrers més cèntrics i fruir d’un ambient, pensava, tranquil i relaxat. Pensava. Ens havien venut que la pandèmia havia frenat en sec les onades bàrbares del nord, amb totes les seves conseqüències, hotelers queixosos, restauradors ploriquejant… Però tot i que admeto que les dades del sector no són encara les d’abans de 2020, a mi em va semblar ahir que Barcelona era de nou una ciutat envaïda pel que popularment anomenem guiris. Hordes d’individus de vestimentes característiques, molt majoritàriament joves, pul·lulaven amunt i avall de les Rambles, la plaça de Catalunya, el Portal de l’Àngel, Portaferrissa i el carrer del Bisbe, algunes de les vies per les quals vaig transitar.

De manera que el que havia de ser una plàcida passejada per Barcelona es convertí en una gimcana que inclogué sortejar forans, vigilar bicicletes i patinets (autèntics perills públics en carrers peatonals) i “gaudir” de l’ambientació visual i sonora de fons, present amb pandèmia o sense: trànsit, clàxons, estridències diverses, mendicitat (molta), manters o botigues de productes estèticament discutibles. El meu petit periple inclogué una visita a la Casa de l’Ardiaca, on hi ha una mostra d’octavetes i pasquins clandestins de quan la dictadura: es veu que en aquell període abjecte era costum dipositar aquestes mostres de perillós activisme polític a la bústia d’aquella institució, famosa per la tortuga i les tres orenetes. Vaig passar per la placeta de Sant Felip Neri, envaïda per grups de guies anglòfons, i per sota el famós pont gòtic falsament medieval. Just davant del Palau de la Generalitat vaig ajudar un bon home que es guanya la vida venent a un euro cintes de senyera i llaços grocs, mentre recorda als vianants que vam votar i vam guanyar. Quina deriva estan prenent les coses! A la plaça del Pi vaig tenir oportunitat d’iniciar la mini-ruta en homenatge a Àngel Guimerà, el protagonista del meu treball de fi de carrera: en pocs metres hi ha el seu monument, la placa que recorda la farmàcia on es reunia amb altres lletraferits (avui una adotzenada cafeteria) i la placa que recorda la casa on morí, Petritxol número 4. Vaig dinar al costat d’aquesta casa, a l’antiga llibreria Quera (fundada el 1900), especialitzada en llibres, mapes i guies excursionistes i de muntanya, molt coneguda, que per tal de tirar endavant van decidir ampliar el negoci servint amanides, taules d’embotits o plats de factura senzilla; és una experiència menjar una truita de carxofes rodejat de prestatges amb centenars de llibres d’indubtable interès.  L’estada a la ciutat comtal es clogué amb una visita a una altra llibreria, l’Altaïr, especialitzada en viatges, on vaig comprar una guia de Lió, ciutat que tinc en perspectiva visitar aviat.

Pobra Barcelona, degradada per un turisme massificat, potinejada amb experiments urbanístics de dubtós resultat, sense brúixola i sense nord pel que fa al seu paper en el futur i governada per la més incompetent dels alcaldes que ha tingut, almenys en democràcia. Però tot i això, me la segueixo estimant com mai (Barcelona, no Ada Colau).

[Imatge: el nou Espai Quera; rutadelsemblematics.cat; foto: Esteve Vilarrúbies]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!