Les aigües turbulentes

… però reduir-les a tothom. O tots frares o tots canonges. Ja ho ha dit Muriel Casals, amb aquella manera seva tan elegant de dir les coses, que comenci el Partit Popular per renunciar a la seva, de subvenció. Perquè els partits polítics en reben molts, de diners públics, de manera directa o indirecta. Es podria rebaixar dràsticament la subvenció per diputat elegit, per vot rebut, per grup parlamentari, i que se les empesquin per aconseguir més militants que paguin una quota mensual, com s’havia fet sempre. Què és això de subvencionar un partit polític? De pas, es podrien retirar les subvencions que es donen a les fundacions polítiques, aquest indissimulat invent per finançar indirectament els partits dels quals depenen.

I ja posats, es podria continuar amb els sindicats i la seva rècula d’ingressos de procedència pública pels més variats conceptes, inclosos aquest calaix de sastre denominat “formació” on s’aixopluga de tot. Ja que parlem de lobbys, no estarà de més moderar les assignacions oficials a multitud d’entitats i associacions de la més diversa índole, i estic pensant en cambres de comerç, unions de botiguers, associacions de veïns i moltes altres, de gestió no sempre eficient i de transparència a vegades dubtosa.

Com que algú li agafaria el gust a això de retallar conceptes fins ara intocables, potser caldria clavar la tisorada als mitjans de comunicació, començant per les elevades subscripcions a alguns diaris i continuant amb els anuncis i els encartaments publicitaris. Ja de pas, s’hauria d’entrar a sac en el món cultural (ara se’n diu “dels creadors”), destriant el gra de la palla i actuant en conseqüència pecuniàriament parlant.

Potser llavors tindria sentit destinar menys diners a les mil i una entitats de la nostra societat civil, de tot tipus, que amb més o menys gràcia lluiten per alguna causa o bé protegible, des de la integració social fins als animals abandonats, des de la lluita contra malalties minoritàries fins a la protecció del medi ambient, des de la pervivència de les nostres tradicions fins als col·lectius per la igualtat sexual, des de la cooperació internacional fins a la normalització de la llengua.

I llavors, sí. Llavors es podria reduir l’ajut públic a Òmnium Cultural. Tot sigui perquè la senyora Sánchez-Camacho pugui dormir tranquil·la per les nits.