Donald Trump ha tornat a guanyar les eleccions presidencials nord-americanes vuit anys després. En el moment de les anàlisis, dels comentaris i de les opinions subsegüents a aquesta notícia certament important, a casa nostra s’han reproduït dos fenòmens sobre els que m’agradaria estendre’m una mica. Em refereixo a aquesta increïble capacitat que tenen els nostres opinadors, tuitaires i piuladors per analitzar i explicar de forma precisa i inapel·lable el perquè ha guanyat Trump i ha perdut Kamala Harris, amb un nivell de coneixement i expertesa de la realitat nord-americana francament envejable. El segon fenomen és, en certa manera, el seu oposat. Consisteix, també des de les tribunes altes (mitjans de comunicació més o menys seriosos) o baixes (xarxes socials), en desqualificar qualsevol mena d’opinió personal en la suposició de que nosaltres, la nostra societat, la d’aquesta banda de l’oceà, no té la més mínima idea del que passa als Estats Units i per tant, pobres mortals, ens és negat el dret a expressar-nos sobre els fets.
Tenen raó els que aquests dies matisen les explicacions i comentaris, reduïts a vegades a afirmacions simplistes, categòriques i maniquees sobre l’electorat ianqui o a preses de posició des de l’estricta observança de la realitat catalana, espanyola o europea que, òbviament, es ben diferent de l’estatunidenca. Però aquesta crítica no hauria de portar mai a una desqualificació, fins a la censura, de les opinions individuals, encara que procedeixin de persones sense la formació adequada i sense els coneixements suficients dels entrellats de la política nord-americana.
Només faltaria que no poguéssim dir la nostra! I tant que la podem dir! I quina és la meva? Començo dient que jo, si tingués la sort o la desgràcia de ser ciutadà del país de les barres i les estrelles, hagués votat demòcrata i Harris, però en la decisió d’aquesta mera suposició he intentat fugir de fílies i fòbies personals, idees fixes o llocs comuns. Naturalment, i com a prèvia, he fugit de la presa en consideració de races, sexes i edats dels protagonistes, qüestió que en canvi ha merescut una alta valoració per part de determinats opinadors, incapaços de furgar més avall en les seves anàlisis polítiques. Sí que hagués tingut en compte, en el cas de decantar-me pel republicà guanyador, certes realitats d’aquell país que acostumem a oblidar o que, directament, som incapaços d’entendre, que estan en l’ànima d’aquella societat i que, per tant, ajuden a explicar comportaments de vot. Em refereixo a qüestions com el patriotisme, la religió o la preservació de determinats valors tradicionals, tres pilars fonamentals que àmplies capes de l’opinió pública d’aquest costat de l’oceà menysprea i fan incomprensible, als seus ulls, el resultat final. També hagués tingut en compte, per decantar-me per l’un o l’altre, l’oferta electoral concreta de cada candidat, potser la part nuclear però també més feixuga de tota elecció. Estic pensant en economia domèstica, política internacional, immigració i molts més àmbits sectorials, dels quals som informats només superficialment (és el que té no ser ciutadà d’allí i viure el dia a dia) o de forma tergiversada, en funció de quin peu coixeja cada font informativa.
Potser el que finalment m’hauria fet optar per Kamala Harris, una dona amb empenta i carisma, clarament insuficients pel que s’ha vist, no hagués estat ni el seu posicionament ideològic (sospito que tinc més d’una afinitat amb Trump en algunes qüestions), ni el programa, que no conec en detall, ni tampoc el fet de tractar-se d’una dona pertanyent a una minoria racial, com ja he deixat clar des del principi. L’elecció hagués estat negativa. Hagués votat Harris per no haver de votar Trump. I això per què? Doncs perquè considero inacceptables alguns aspectes de les seves maneres de dir i fer, incompatibles amb el que ha de ser una democràcia, sigui quina sigui. Em refereixo, per exemple, a les seves reiterades afirmacions de no acceptar els resultats electorals si perdia (traduïdes a la pràctica en aquella preocupant i sorprenent invasió del Congrés fa quatre anys, que ell alentà); penso també en l’ús desimbolt dels aspectes més perversos de les noves tecnologies, viralització de falsedats en xarxes o intel·ligència artificial (en aquest cas, l’estreta aliança amb el denominat “home més ric del món” no augura res de bo); en fi, estic pensant en la seva política comunicativa: encara recordo, estupefacte, quan fa vuit anys una portaveu de la Casa Blanca parlava sense immutar-se de “veritats alternatives” per referir-se al que de tota la vida n’havíem dit mentides. No entro en detalls en el fons més anecdòtics, com la seva grolleria personal o intervencions de l’alçada d’un campanar. Afirmar que hi ha immigrants que es mengen els animals domèstics no hauria de suscitar tanta indignació, coneixent el personatge, i en el cas que això fos cert, obligaria a preguntar-se perquè hi ha gent en aquell país impel·lida a fer aquestes coses.
Fins aquí l’exercici d’opinió d’un europeu, no expert en les interioritats polítiques nord-americanes però que tanmateix té coses a dir sobre el resultat de les eleccions presidencials als USA.
[Imatge: Vilaweb]
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!