Les aigües turbulentes

Acabo de visionar, en diferit, els dos programes que TV3 dedicà dimarts passat al periodista Àngel Casas, un temps després d’haver superat, amb èxit i notable bon humor, un procés hospitalari molt complicat. Com no podia ser d’altra manera, el gros dels dos espais (un reportatge d’estil Sense ficció i un homenatge a Casas rodejat d’amics i col·laboradors) girà al voltant del programa estrella dels primers anys de la casa, Àngel Casas Show, un molt ben aconseguit còctel d’entrevistes, música i entreteniment.

La successió de talls del programa, bàsicament els moments més curiosos o recordats (la Lucy  de Dallas caient a terra, l’amenaça de bomba, una pregunta enverinada a Rock Hudson o l’estriptease de Christa Leem, per exemple), més enllà de fer-me passar una bona estona, m’ha permès un exercici de nostàlgia d’una manera de fer televisió i de tractar al públic que ja considero cosa del passat. El programa d’Àngel Casas, segons pròpia confessió, estava concebut per allunyar-lo tal com fos possible d’aquella idea (no d’Alfonso Guerra com s’assegura, sinó de Calviño, el pare de l’actual ministra espanyola) de “televisió antropològica” que el jacobinisme hertzià reservava per a la naixent televisió autonòmica. Realment ho aconseguí: amb un bon equip de professionals i, és de creure, un bon pressupost, TV3 ens oferia un cop a la setmana (no recordo quin dia) una mena de magazine nocturn modern, obert al món, desinhibit i sense que la seva brúixola perdés mai el nord de la catalanitat. Fins i tot el capítol de la llengua, que podria haver plantejat algun problema, es resolia satisfactòriament amb traduccions simultànies o amb la col·laboració dels propis convidats (difícil de sentir dir, avui en dia, a Bertín Osborne que entenia el català, bàsicament perquè ara no es plantejaria aquesta hipòtesi). Àngel Casas Show no era l’únic programa “de vanguarda” o “cosmopolita” de la nostra televisió, en realitat tota la resta (informatius, concursos, fins i tot les caràtules) responien a aquesta concepció moderna d’un canal de televisió que, per edat, vaig tenir el privilegi de veure.

La nostàlgia es barreja amb la preocupació de constatar com el nivell general de TV3 no ha fet altra cosa que anar en davallada constant. És una opinió bastant unànime, tant de crítics com de particulars via xarxa social, i parlo en tots sentits: varietat dels programes, model lingüístic amb presència abassegadora del castellà en notícies, entrevistes i anuncis, hispanocentrisme informatiu… La televisió antropològica ha acabat instal·lant-se, d’alguna manera, no tant per donar més veu a la deep Catalunya, per entendre’ns, sinó per l’escassa presència d’una catalanitat oberta i desinhibida com la que Casas abanderava en el seu recordat show, que contrasta amb el marc mental espanyol que traspua el canal. La qualitat de programes com Planta baixa o Zona zàping (que no miro) és tirant a poca, segons em comenten. El Joc de cartes tampoc me’l miro i només en tinc referències per les hilarants cròniques de Miquel Bonet (busqueu-lo a Twitter). El Preguntes freqüents ha anat perdent també pistonada (Laura, torna!). En el seu moment la pantalla se’ns va omplir de sèries d’adolescents que es passaven la vida dient òstia! i joder! en un intent de posar-se al seu nivell. Ai! Cas apart són els informatius, esdevinguts una mena de publireportatges de les àrees socials de la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona, amb contínues referències a violència de gènere, sensellarisme, immigració o mancances sanitàries: no dic que no siguin greus ni que no se n’hagi de fer ressò la televisió, dic que els informatius han de ser temàticament molt més variats. Podríem seguir.

No cal ser cruels ni derrotistes. Polònia aguanta com un campió tots els dijous, Trenta minuts i Sense ficció són ben dignes i Està passant, amb alguns estirabots, es deixa mirar. L’estrenada de fa poc L’última nit al karaoke ha aconseguit que li presti atenció cada dilluns. Aguantaré tots els capítols? Diuen que el problema de la tele de Sant Joan Despí és pressupostari, que hi ha excés de personal no imprescindible, que la “Corpo” està pendent de renovar de fa anys… Jo no sabria dirigir una televisió i, per tant, no puc aportar solucions, només crítiques tan constructives com em sembla en tant que usuari del mitjà (que ningú em tindrà en compte, clar). Però sí que demano, reclamo, imploro una televisió pública catalana que es deixi veure, com fèiem tants catalans fa trenta-cinc anys quan, amatents, el mestre Bardagí atacava la inconfusible sintonia de l’Àngel Casas show. 

[Imatge: ccma.cat]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!