Les aigües turbulentes

Hi ha un aspecte del periodisme que sempre he trobat especialment significatiu. Més enllà del tractament de la informació que justificadament cada mitjà fa en virtut de la seva línia ideologica (i de les conveniències empresarials que hi ha al darrere, cada dia més importants), la simple selecció d’aquesta informació ja és un indicatiu del biaix d’un diari, noticiari o digital a què feia referència. Al parlar de “selecció”, em refereixo bàsicament a la mínima o nul·la atenció que mereixen determinades notícies i, respectant el dret que té cada mitjà de fer la valoració convenient de l’actualitat en forma qualitativa i quantitativa, ho considero una mala praxi periodística quan no contrari als principis deontologics de la professió.

Els exemples serien infinits, però m’ha cridat molt l’atenció el que està passant amb una de les notícies d’aquesta setmana que, de manera sorprenent, no ha merescut ni portades, ni articles de fons, ni gaire atenció a les xarxes socials fins on jo sé. Em refereixo a la presa de possessió de Sanae Takaichi com a primera ministra del Japó. Es tractaria d’un fet històric sinó fos perquè el terme “històric” està massa devaluat en els mitjans i per tant ho deixarem en “molt significatiu”: per primera vegada a la història (i aquí sí que la paraula és plenament addient) una dona accedeix a la primera magistratura (amb permís de l’emperador) d’un país perseverantment masclista com el Japó, malgrat l’incontestable progrés del país en termes democràtics i econòmics. Ja que parlem del cap d’estat, també convé recordar que al país nipó les dones ancara tenen prohibit accedir al tron del crisantem, en cridaner contrast amb el que són les normes successòries de les monarquies europees.

Un, naturalment, es pregunta com és que la majoria de mitjans, singularment els tinguts per progressistes o esquerranosos, han passat de puntetes per una notícia que mereixeria, segons els seus paràmetres, honors de primera plana, focus i eufòries diverses. Els mateixos mitjans que ens atabalen dia sí, dia també, amb tot el que fa referencia al feminisme i a la qüestió de gènere, en tots els seus aspectes, tinguin raó (fent-se ressò de la violència contra les dones) o no la tinguin (insospitades ocurrències woke), no han estat capaços de posar en valor el triomf personal i col·lectiu que representa el que ha aconseguit la senyora Takaichi: un veritable “empoderament femení”, com els agrada a ells dir.

Quina és, doncs, la raó d’aquest silenci o, com a mínim, d’aquesta sordina informativa? No cal donar gaires voltes, per poc que s’investigui: perquè la gesta de la primera ministra japonesa desmunta el relat curosament fabricat pels altaveus de la visió sois-disant progressita de molts mitjans. Una llambregada a la seva biografía política ens ofereix les claus. Takaichi és membre del Partit Liberal Democràtic del Japó, però de la seva facció més conservadora i també ho és en termes nacionalistes. Té connexions amb Nippon Kaigi, un grup d’extrema dreta i nacionalista, s’oposa al matrimóni entre persones del mateix sexe i a que les parelles conservin el cognom després de casar-se, és revisionista respecte al passat històric del país i alentà pressions contra mitjans crítics amb el govern quan era ministra de Comunicacions. És considerada una “falcó” en política de defensa i internacional. En resum, una trajectòria que no casa amb la que determinat imaginari ideologic consideraria ideal, la d’una dona progressista, avançada en termes socials, pacifista i cosmopolita. Si és una dona, ha de ser d’una altra manera, si no, no pot ser. Que els fa trencar els esquemes, vaja, o per dir-ho més col·loquialment, els fa explotar el cap.

Hi ha un precedent proper amb molts paral·lelismes amb l’anterior. Es tracta de l’arribada al poder, l’any passat, de la presidenta de Mèxic, Claudia Sheinbaum. També és la primera dona a dalt de tot d’un país notablement masclista. Però en el seu cas, amb unes característiques que l’havien de fer, a priori, atractiva pel sector més avançat de la nostra societat: és membre d’una formació d’esquerres, sensible als drets socials i feministes (va coordinar el grup conegut com les adelitas per protestar contra l’intent de privatització del petroli mexicà) i crítica amb el passat colonial de Mèxic. I no obstant aquest currículum, el seu mandat està essent notòriament amagat. Per què? No podria assegurar-ho, però em temo que hi ha una “taca” en la seva biografia personal que desmunta la quadratura perfecta: resulta que és filla d’un jueu asquenazi, dada curosament semiamagada a l’opinió pública i a l’imaginari col·lectiu. Potser no és per això, però se’m fa estrany que Sheinbaum no estigui més en el candelero pel que té de personalitat a valorar i a enaltir.

I retrocedint en el temps, no està de més treure a col·lació Margaret Thatcher, que va arribar al poder no gràcies a ser dona sinó a pesar de ser-ho. Naturalment, el fet de ser molt conservadora, liberal en economia i molt antipatica va fer que aquell fet no fos valorat pel progressisme oficial. Tot s’ha de dir: encara que fos per blasmar-la, d’ella se’n va parlar molt més que de Sanae Takaichi que, per cert, és coneguda com “la Margaret Thatcher” japonesa.

[Imatge: Viquipèdia]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!