Aquest matí he tingut l’oportunitat, per primera vegada a la meva vida, de parlar amb algú a qui li ha tocat el primer premi de la loteria espanyola (el que popularment anomenen el gordo). L’afortunada, gràcies al 86.148, ha rebut quatre-cents mil euros, dels quals cal descomptar la retenció fiscal corresponent (ella ha fet servir una expressió més gràfica: lo que se queda el gobierno). Com passa sovint, no és gaire de loteries ni altres jocs, va adquirir el número sense tenir-ho previst i en un lloc en què estava de pas (el centre comercial grancanari del Mirador, on va anar a caure la fortuna).
M’interessava, amb una barreja de curiositat i enveja, indagar i saber més sobre “el que se sent” quan ets així d’afortunat. Per sorpresa meva, la senyora va reaccionar amb completa normalitat, sense donar-hi gaire importància, i ha decidit seguir treballant en les modestes feines que li ocupen bona part de la jornada, perquè així es sent realitzada. I els diners? Què farà amb els diners -inquiriria, ansiós, el periodista televisiu de torn-? Doncs els repartirà entre els fills perquè liquidin les respectives hipoteques. ¿I ella, no es quedarà res, per algun caprici, algun viatge, alguna necessitat especial…? No, ja està contenta amb el que té. Lo importante es la salud y la familia, crec que m’ha dit.
Ja és ben bé que Déu dona pa a qui no té dents, encara que, qui som per jutjar els altres? La llibertat, tantes vegades reivindicada des d’aquest bloc, consisteix en això: que cadascú faci amb els seus diners el que cregui convenient.
[Imatge: noticiastrabajo.es]
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!