Les aigües turbulentes

El viatge continua cap al nord de l’illa, fins a les Dunas de Corralejo, declarades Parc Natural. La carretera avança a banda i banda de bellíssimes extensions d’arena blanca, hom diria que neu, d’aquella que fa mal a la vista quan fa tant de sol, com és el cas el dia en què tinc la fortuna d’admirar-la. A les inacabables platges de Corralejo (a Fuerteventura tot són platges, hi ha espai per tothom) arrodoneixo el dia prenent el sol i banyant-me a les aigües atlàntiques d’una sorprenent netedat (i fredor, tot s’ha de dir).

El tercer dia d’estança a l’illa coneguda com “majorera” el destino a lligar més bronze a la platja de Morro Jable, a uns metres de l’hotel on m’allotjo. Continua havent una envejable extensió de terreny on instal·lar la tovallola, continua fent un sol inclement i continuo trobant-me unes aigües color turquesa, sense brutícies, ni taques de petroli, ni algues, ni meduses, ni res.

La jornada acaba amb una vetllada nocturna a l’hotel. Un cantant de poderosa veu obsequia el públic estadant, majoritàriament d’ètnia germànica i d’edat provecta, amb un repertori d’allò més eclèctic, des de peces de Freddy Mercury fins el “Nessun Dorma” de Turandot. Contradient l’ària de Puccini, no tardo massa a anar-me’n al llit.

(continuarà)

[Imatge: platja de Corralejo, al fons Lanzarote i a l’esquerra, l’illa de Lobos; foto de l’autor]