“La complexitat lingüística del món és malvista pel poder. I, com que el poder no s’estima gens ni mica els competidors, si pogués els esborraria del planisferi: faria desaparèixer les forces econòmiques rivals (o suposadament rivals, o l’enemic creat a posta) i, correlativament, les cultures i les parles diferents. De moment, i de la mateixa manera que l’Àfrica fou dibuixada interiorment seguint els dictats d’una geometria implacable, el món és sotmès a una divisió en macroàrees d’influència i els poders que hi concorren ens fan viure en un equilibri més o menys inestable segons les èpoques, les direccions de l’economia, les necessitats de fonts energètiques o el desenvolupament de la indústria i el negoci de l’armament, entre d’altres factors. És en aquest panorama general que cal inserir un problema lingüístic que no és, de cap de les maneres, una bombolla hermètica: si un poble diu “Deixeu-me parlar la meva llengua!”, està defensant la pròpia identitat, la supervivència, l’espai històric; si un poder diu “Parleu la llengua que us proposo; deixeu-vos de rareses minoritàries!”, us vol engolir dins la seva àrea d’influència i, a més, us vol engolir amb comoditat”.
(Fragment de Mal de llengües, de Jesús Tuson, 1939-2017; in memoriam)
[Imatge: foto Gabriel Massana, www.elpuntavui.cat]
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!